JULIO MANEGAT
El 4 de juliol de 1987 vaig publicar en aquest diari la meva primera col·laboració en aquestes pàgines. Es titulava igual que la d'avui, si bé aquella tenia un específic significat d'inici i la present el té de final. Però he volgut que el títol fos el mateix: "Girona aimada", perque en veritat es tracta d'una ciutat que porto molt a dintre meu i del meu cor des que era un jovenet de 17 geners.
Precisament tenia el projecte de publicar unes línies semblants a les d'ara el 4 de gener vinent, 88 anyets de res, però una pertorbació en la meva columna vertebral -res seriós, però sí molest- m'ha portat a avançar una mica aquesta data. Enrere queden, doncs, més de 22 anys de la meva presència, amics, entre vosaltres. Molts contactes, moltes vivències, moltes -al?menys per a mi- emocionants comunicacions.
Tot té un límit i ja és hora d'arriar veles i deixar-se cuidar per un suau mar i un vent, no menys amable, que m'iniciï, esperançadament, en la singladura que posa rumb cap al Far de tots els fars en aquesta societat humana que es desborda a si mateixa en tendreses, violències i estrips. La vida, no obstant, i a qualsevol edat, ens depara la generosa entrega de moltes coses, i em refereixo a les bones, per descomptat. Així, la meva riquesa vital s'incrementarà incesantment: família, llibres, música, passejos, bancs de sol o ombra, el cant d'un ocellet que vola perdut en la gran ciutat, l'admiració en contemplar una posta de sol, una floreta, un tros d'herba, les estrelles -si fos possible- i viure la companyia i la paraula dels amics davant una copa de bon vi, l'acariciar el tronc d'un arbre, el silenci, l'alegria sense repòs dels nensÉ Quanta riquesa, quanta generositat, quanta vida si la sabem rebre!
No són les meves confidències d'ombra, sino de llum i agraïments. Sí, d'agrair a aquest diari la seva càlida acollida, i a vosaltres, els meus lectors i amics, i a Girona que seguirà, com sempre, el seu camí en la Història i en l'amor. Diré també, per què no, que els Manegat procedim, des de mitjans del segle XIV, de la Cerdanya i, posteriorment, de l'Escala. Dos enclavaments que donen perfecta i simbòlica mesura de la terra i les gent gironines. És probable que aviat faci una escapada amb la intenció de trobar carrers i carrerons de Girona. Allà m'esperen, pacients, la Rambla, els ponts sobre l'Onyar, la Catedral, el meu estimat racó de la placeta dels Lledoners, Sant Feliu, Sant Pere de Galligans, carrers de Santa Clara, Rutlla, la Força, Cort Reial, en la qual, en el número 21, va morir la meva àvia materna i va viure uns anys la meva mareÉ Les esglésies, i museus, la Devesa, les muralles, la llum, el vent, el calor, el fred, La Boira a la plaça de la IndependènciaÉ
Si diria, tan lluny, tan a prop!, que sóc a Girona de nou. O és que alguna vegada he deixat de ser-hi? I la nostra masia de Sant GregoriÉ Bé, no es tracta que us expliqui la meva vida d'abans o de l'hipotètic futur que em quedi. El que desitjo es ressaltar el meu amor i agraïment a una ciutat i al seu poble.
Entre vosaltres, lectors amics, hi ha creients, agnòstics i ateus sense remei. Sabeu que sóc creient i per això, quan jo puc, us dic que Déu us beneeixi. I per tot, per tot, gràcies, moltes gràcies.
Que les meves últimes paraules aquí siguin les primeres: Girona aimada.
