Maragall segueix en lluita

FÈLIX PUJOL Vaig conèixer Pasqual Maragall a primers de 1979. Era el segon -darrere de Narcís Serra- en la llista del PSC a les eleccions municipals del 3 d'abril, i acabava d'aprovar la tesi doctoral amb un "sobresaliente cum laude". En l'entrevista vàrem parlar de l'especulació. Tenia les idees molt clares sobre per què n'hi havia i què calia fer per eliminar-la. I va profetitzar coses que han acabat passant.
Aquell dia, després de la llarga xerrada, em vaig convertir en "maragallià". Era una de les primeres entrevistes, si no la primera, que li feien per ell mateix -l'excusa era la tesi-, i les idees que exposava i la convicció amb què ho feia, fins i tot quan sabia que eren un somni, em van impressionar. Vaig sortir convençut que arribaria lluny. En anys posteriors vaig entrevistar-lo més vegades i vàrem coincidir en molts actes. Quasi tothom parlava bé d'ell, tot i que alguns destacaven l'ambient aparentment caòtic que de vegades l'envoltava. Després de l'èxit que va tenir com a alcalde, em va alegrar que arribés a president de la Generalitat. Però em va entristir la manera com va haver de deixar-ho. I em va angoixar quan va fer pública la malaltia que pateix. Perdre un cervell privilegiat com el seu és una mala passada per a ell, però també ho és per al país.
Potser per tot això em va emocionar el reportatge que li va dedicar Millás, col·laborador del Diari, en El País: per l'emotiu vessant humà que traspua -el que ja tenia aquell març de 1979- i pel reconeixement que els barcelonins li mostren per tot allò que ha fet i que, com evidencia el reportatge, encara pot fer. Estic segur que, més aviat o més tard, guanyarà la guerra que ha començat.