Educació i Zapatero: Halloween
a l´espanyola
lluís girbau massana. girona.
La resposta del president del Govern espanyol a la interpel·lació de Duran i Lleida, el 28 d´octubre, sobre el pacte per l´educació estatal, en què s´ha referit als objectius amb els quals considera que tothom està d´acord, és angoixant. «Primer, una reducció de l´abandonament escolar». Aquest només pot ser l´objectiu de la ignorància. El problema el centra ZP en el fet que les estadístiques no són favorables al Govern. Només cal dir que es recull l´abandonament que s´ha sembrat a l´ESO. En realitat el que es recull sota aquest concepte és la successió de moltes frustracions i fracassos -i angoixes- de pares, professors i alumnes.
Si l´escolarització és obligatòria fins als 16 anys, significa que el problema ha quedat tapat, perquè no es pot abandonar una cosa que és obligatòria i perquè no s´ha sabut arreglar la causa del problema que ja existia i que s´ha d´abordar sense dilació -el fracàs escolar-. S´abandona perquè es fracassa, no a l´inrevés. Ha construït un sil·logisme sense solució.
Segueix assenyalant el Sr. Zapatero com a objectius amb què tots els polítics estaran d´acord: «segon, un canvi i una millora a fons de la Formació Professional». Doblement ignorant. Recordar que el 3r i 4t d´ESO eren considerats amb la LOGSE com a Cicles Formatius de grau Inferior, i aquí es troba el segon gran problema: que s´ha volgut fer un 3r i 4t d´ESO sense l´itinerari de la FP (molt a causa de l´edat laboral i del desig d´igualitarisme mal entès, però això no serveix d´excusa, perquè la figura de l´aprenent es podria tornar a implementar dels 14 als 16 anys com un període de formació, prorrogable laboralment a partir dels 16).
«Tercer, una educació de qualitat accessible a tothom que reconegui el paper dels ensenyants»: pel que fa al prestigi del professorat i el reconeixement social? aquest tema no se soluciona amb una llei d´Educació? Cal reconduir el pacte cap a la sensatesa? però molt em sembla que molts dels polítics estan més ocupats tapant les seves vergonyes.
On ficarem
els cotxes?
Eugeni Domingo Ribary. girona.
L´evolució del nombre de cotxes a Girona ciutat ha anat a l´alça en els últims anys i avui són gairebé un cotxe per cada dos habitants, prop de 45.000 turismes. L´Ajuntament fa anys que és conscient d´aquesta evolució, més que ningú, i l´únic que sap fer ara és actuar sense miraments dificultant el seu pas pels carrers, eliminant aparcaments i vials de circulació, multar, etc. Què pretenen? Que els cotxes desapareguin? Que ens els fiquem a la butxaca? Potser el model de mobilitat no és l´òptim però el que està clar és que els conductors ni els cotxes en si són els culpables. Ni el transport públic ni la bicicleta ens serveix a tots i els cotxes estan millorant en seguretat i ecologia. Fa molta pudor que totes les mesures passin per recaptar euros. El problema rau en la manca de previsió de l´administració i en una inadequada actuació a les ciutats i en vies de comunicació. Com podem tolerar els gironins l´estat de la N-II o la carretera de la Vergona a Bescanó? No entenc com els conductors i transportistes no fem una veritable protesta que col·lapsi profundament tot el país perquè els polítics recapacitin de la seva ineptitud.
Mateu Frigolé, sobre el cartell de Fires
josep maria bosch. girona.
En primer lloc, Sr. Frigolé, vull agrair-li la fina ironia que traspua tot el seu escrit. És aquella ironia que tenim els que, com molt bé diu, vam viure aquells anys llargs del franquisme, en què la ironia podia èsser una solució per fer-nos creure, a nosaltres mateixos, que no estàvem tan malament.
En segon lloc, he de dir-li que jo no estic pas en desacord amb el seu escrit. Només una petita apreciació que crec que va també en el sac de la fina ironia, però, en tot cas, és vostè qui ens ho ha d´explicar. Vull dir que, a mi, almenys, no em fa pas gens d´il·lusió pensar que la crisi ens ha de deixar sense pell, com el cartell indica. En qualsevol cas, tampoc aquesta apreciació em faria considerar millor el cartell.
I, en tercer lloc -i ja acabo-, crec que la carta no me l´havia pas d´adreçar a mi, ja que ja li dic que estic d´acord amb el que diu. L´havia d´adreçar a l´autor del cartell. Entre les moltes raons que va citar per justificar allò injustificable, no n´hi havia pas cap que fes referència a la crisi, de gran actualitat, d´altra banda. Pot ésser, de la seva part, una gran aportaciò, per tal que l´artista rebi el necessari «feed back».
Sense una educació filosòfica com cal,
no anem enlloc
Xavier Serra Besalú. girona.
Sabem bé que l´àrea de Filosofia està sent menystinguda en el nostre ensenyament secundari. Ningú nega que sigui una matèria clau per a la comprensió del món i del coneixement, així com per a un pensament crític i autònom. Ningú ho nega, però alguns la van ofegant de fet en el currículum.
És una assignatura important -com ha de ser- per a l´accés a la Universitat. És el nucli de l´Educació per a la ciutadania i per a la responsabilitat cívica. Menys mal que la Unesco sí n´és, de conscient. El 2007 ha difós el document Philosophy: A School of Freedom (disponible a Internet) on s´insisteix que, si no eduquem per a la reflexió, tots esdevenim esclaus, autòmats, víctimes.
Cada any se celebra la Jornada Mundial de la Filosofia el 19 de novembre. És un moment per defensar la Filosofia, donant-li suport concret: enviar un pensament als mitjans, adherir-se a la plataforma ciutadana «Salvem la filosofia, ara!», escriure a Educació, reflexionar el sobre perquè de tot plegat amb els fills, etc.
Una iniciativa recent, a molts IES de tot Catalunya, és la mostra «Fotofilosofia 2009» (blocs.xtec.cat/filoconvocatoria/). De ben segur, el que diuen els adolescents catalans ens farà pensar: hauria de despertar a polítics, educadors i famílies. Necessitem la Filosofia, i amb la dignitat que cal!
«Agraïment» a qui en sigui coneixedor
i se senti involucrat
Xavier Hostench Ortiz. girona.
Tot i que enguany ja fa temps, amb aquestes línies pretenc donar les més sinceres mostres d´agraïment a totes aquelles persones que han sabut i volgut interposar per davant de la seva posició profesional i/o laboral, la faceta personal, donant-me l´empenta i els ànims necessaris per poder seguir lluitant a fi i efecte de poder superar les «dificultats» en què sense ésser partícip m´he vist submergit gràcies a la «perspicàcia» de certs personatges, tot i que en el seu dia els nostres apreciats «polítics» van degustar el plaer de «penjar-se la medalla», aprofitant els esforços logístics, materials i humans de tercers, i amb la cèlebre frase culminant «és que ja se sap... són riscos comercials» (¿riscos comercials davant l´Administració?). És per aquest motiu que vull donar les gràcies a tots/es els que heu estat al meu costat.
