MOISÈS DE PABLO
Dels nostres escàndols diaris, una part són deguts a la manca d'informació. La gran massa de la ciutadania deleguem una sèrie de serveis i prebendes a un grup, en aquest cas, polítics i tècnics municipals, per realitzar una sèrie de funcions. Es delega per confiança, per deixadesa, per normalitat democràtica. Després vénen certs escàndols que fan replantejar certes coses, perquè algunes maniobres converteixen la política urbanística en un pastís molt i molt gran per a alguns.
Des de sempre, qui té la informació té molt de guanyat. Sempre ha estat així i sempre serà així. La informació i els contactes són clau en qualsevol camp. En aquest cas, els partits polítics, en lloc d'intentar depurar responsabilitats el màxim possible, volent millorar les normatives, augmentant el control, obrint debats que ajudin a millorar les coses, fent, per ?exemple, que les adjudicacions municipals siguin més transparents i obertes en tot moment, com assaja l'ajuntament d'Izquierda Unida a Còrdova, aprofiten l'aparició d'escàndols per voler enfonsar la credibilitat del rival. Un magre favor a la disputa política. Perquè són arguments que la ciutadania ni entén ni comparteix. Un error que la ciutadania respon amb allò de la desafecció. Hi ha una doble desafecció, de la primera en parlava el president Montilla, però també n'hi ha una altra, de la ciutadania, envers la classe política entesa com a grup, perquè no se sent implicada en maniobres tàctiques de destrucció del rival, sense fer que la ciutadania millori condicions de vida i tingui un futur millor.
La història té episodis curiosos. Vegin quin regal galdós aporten al president Pujol dos dels seus més estrets col·laboradors, just a l'estrena de la segona part de les seves memòries. En algun dels casos dels detinguts pels escàndols, trobem una biografia posterior al pas pel poder que pot ser digne d'una tragicomèdia ibèrica. Un senyor amb contactes, a punt ?d'arruïnar-se perquè va intentar fer les Rússies abans d'hora, i va sortir plomat de l'intent, perseguit per alguns creditors, fent fortuna de nou a cavall del negoci immobiliari i d'allò que s'hi amaga. I tornem a la batalla, que no ha estat res. Quan política i el negoci es confonen, alguna mirada fosca pot entendre que un emprenedor és un personatge per damunt del bé i del mal, que no segueix allò establert a les lleis, perquè les fa i desfà a la seva imatge. Contra aquesta mirada, que deixa tanta gent decebuda, convindria que el món polític respongués amb solucions, amb canvis, més enllà de les consignes.
