AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
El tema que hauria de capficar és la crisi que malauradament s'allargassarà més del que tots voldríem i ningú sap quin any la deixarem enrere, no obstant bé sigui per distreure l'atenció o perquè s'acosten eleccions i els partits assagen noves estratègies, el tema estrella és de nou el dubtós finançament dels partits polítics i la corrupció lligada a l'enriquiment personal en el cas de Fèlix Millet, com la que se suposa de l'alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet i dels dos ex prohoms de CiU. El cas anomenat Pretòria sembla ser la punta de l'iceberg i va mostrant una Catalunya definitivament italianitzada.
Que ERC i PSC acceptessin la condonació d'un deute crea moltes sospites; a ERC li perdonaren quasi tres milions d'euros i al PSC, set. La condonació va fer-se pocs dies després de formar-se el primer tripartit. Cap entitat bancària perdona un deute a un particular. Montilla en el programa Tengo una pregunta para usted ho va justificar assegurant que la condonació era legal. Legal, segurament, sí, tanmateix és èticament impresentable. En Joan Puigcercós davant les crítiques ha declarat que no era ben bé una condonació, sinó una renegociació del deute; bonic eufemisme! ERC i el PSC no són babaus; tots ens alegraríem que una caixa d'estalvis no ens cobrés el que li devem. Però s'ha de pensar que es tracta de partits polítics amb interessos determinats i abans de les eleccions en Josep-LLuís Carod Rovira cridava "No volem autopistes de pillatge", mentre la Montserrat Tura protestava tocant la botzina en el peatge de Mollet. A canvi de quines contrapartides es va condonar el deute? Aquests són els que ara blasmen contra la gent desafecta.
Molts dels actuals polítics s'han professionalitzat, no han treballat en cap més lloc i no serien contractats per cap empresa perquè són uns verdaters representants de la indigència cultural i intel·lectual, percebuts com uns aprofitats que només poden viure del partit, que ha actuat com una empresa de col·locació i s'hi aferren amb totes les armes de què disposen perquè a fora fa fred. Certament s'enyora l'idealisme i esperit de servei de la classe política catalana de l'any 1982: Antoni Gutiérrez, Rafael Ribó, Josep Benet, Roca Junyent, Jordi Pujol, Pere Portabella, Jaume Camps, Heribert Barrera i un llarg etcètera de noms il·lustres que no han tingut un relleu positiu i edificant. Alguns polítics d'ara no sols generen un sentiment de desafecció sinó fins d'hostilitat pel seu sectarisme, pel seu demble de perdonavides i per les seves males arts.
Parlem doncs de desafecció. La desafecció és una constant històrica que ha estat designada amb noms diferents. Després de la transició política va circular la paraula "desencant" i "desencís" amb un clar significat polític i moral, però el mot de moda i popular va ser el de "passotisme", que significava no prendre's seriosament, fins i tot festivament i frívolament, el que feia i deia la classe política. El passotisme figurava una forma de viure sense convencionalismes ni prejudicis, un cant senzill i pueril a la llibertat. Tanmateix hi havia un respecte tant moral com intel·lectual pels polítics, no es qüestionava la seva formació acadèmica o la trajectoria d'èxit en l'economia productiva; se sabia que molts per vocació van entrar a la política amb la voluntat de servir als ciutadans i per amor al país deixaren un lloc de responsabilitat ben remunerat a l'empresa privada. Indiscutiblement eren persones preparades i generoses, promptes a servir a la política i no servir-se'n per interès egoista. Molts d'aquests, esgotat el seu cicle polític, retornaren a la feina al món empresarial.
Motius que alimenten la desafecció, moltíssims; no passa setmana que la realitat no ens espanti amb nous arguments. El primer a provocar-la va ser Pasqual Maragall quan va fer aquella declaració frívola sobre el 3% sense aportar cap prova. O la frase d'en Carod-Rovira "feu-me confiança". La confiança costa molt de guanyar i es perd fàcilment. Com confiar en el polític que nomena a dit el germà per fer d'ambaixador a París? Es critica la desafecció. Qui la genera? Sovint la causa el mateix que la critica; el que la denúncia no queda exempt de culpa. Ja li va bé a algun partit que la gent visqui d'esquena al quefer polític i no presti atenció a l'acció de govern municipal o general. Els polítics no sols volen ser respectats sinó també estimats, ja que afecció significa sentir afecte. Hi ha una manca d'autocrítica en la classe política que cerca l'origen de la desafecció fora del seu cercle. Res emocionant ni estimulador brolla de personatges hieràtics com esfinxs.
El desinterès ve propiciat també pel sectarisme que tenalla la societat catalana, practicat per dirigents polítics i periodistes que actuen com mercenaris a sou del sol que més escalfa i no de la veritat. La vida política esdevé cada dia més barroera. Alguns diaris, com alguns polítics, diuen mentides o realitzen alegrement judicis d'intencions sobre els adversaris per desqualificar-los. Elena Salgado, en el debat sobre els pressupostos, va afirmar: "El PP s'alegra amb la crisi". Un clar exemple de mal estil, de mediocritat dialèctica; és el que mai s'hauria de dir en un hemicicle democràtic. Així anem.
