Minories que esquitxen

PEP PRIETO Com li passa a la lírica, corren mals temps per a la política. Després del numeret dels xoriços de la banda (no musical) de Millet, va Garzón (aquest curiós personatge que hauria fet les delícies de Robert Ludlum) i destapa una inesperada corruptela que afecta els visionaris d'ahir (Prenafeta, Alavedra) i els d'avui (Muñoz). I, per descomptat, es munta un sidral de proporcions còsmiques en què es tendeixen a confondre els casos, les ideologies i fins i tot els partits.
És fàcil que en qualsevol conversa de barra s'atribueixi a Millet el frau urbanístic de Santa Coloma i que Prenafeta sigui el testaferro de les factures del Palau. Hi ha qui hi ho aprofita, des de les tribunes mediàtiques, per engegar el ventilador i validar les seves tesis paranoiques sobre el distanciament entre ciutadans i polítics, segurament perquè el columnista/tertulià de torn aspirava a alguna poltrona pública i ara aprofita l'avinentesa per tirar merda sobre els que li ho van impedir.
Però aquesta no és la manera de combatre la desafecció, més aviat al contrari. Ara és el moment de reivindicar, més que mai, que en això de la política els bandarres són una minoria, i no s'hauria de permetre que la cobdícia d'uns pocs degenerés la percepció que es té de molts d'altres. Resulta que en el món polític i el de les institucions hi ha gent que treballa molt i bé, que entenen la seva feina amb vocació de servei. Són gent que mai no entrarà emmanillada a l'Audiència Nacional, però que tampoc no ocuparà titulars per la seva bona gestió.
Per tant, davant l'evidència que al carrer es generalitza, la responsabilitat de l'informador hauria de ser la de concretar, la de destriar els que fan pudor dels que no en fan. Tot i que, val a dir-ho, ja fa temps que una part del gremi periodístic d'aquest país pateix un daltonisme olfactiu realment preocupant.