Fa alguns mesos, em vaig trobar a la cruïlla del carrer Figuerola amb Bonastruc de Porta en Joan Agustí amb algun tècnic o encarregat d'obra que s'estaven mirant els darrers detalls de l'ampliació de l'Hotel Ultònia. Jo anava en cotxe i em vaig parar un instant, vaig baixar el vidre de la finestra i li vaig preguntar què feia. La resposta va ser tan clara com una mica sorprenent: "Estic fent d'heroi!" "Què vols dir?" "Invertint en temps de crisi!" Em va semblar d'una claredat meridiana i d'una gran oportunitat. Ara, passats uns mesos ens arriba, discretament, la notícia de la posada en servei parcial d'aquestes obres d'ampliació i els canvis necessaris per acabar d'escometre l'ampliació definitiva amb una nova cafeteria restaurant i amb una nova recepció que han d'acabar de donar, a l'Hotel Ultònia, la configuració d'un gran hotel de ciutat. Cèntric, ben posat, modern, de qualitat, sumant tradició i modernitat. Hi ha, com és sabut a Girona, ara, una bona colla d'hotels nous que s'han sumat a la vella oferta tradicional que durant un cert temps havia quedat reduïda a la tasca pionera i heroica del Peninsular i l'Ultònia. Ara no faré el repàs de la nova oferta hotelera de la ciutat. El canvi es va gestar amb l'Hotel Sol Melià, ara Melià a seques i va continuar amb les aportacions del Carlemany i de l'hotel Ciutat. De l'AC Bellavista, del renovat Costabella, i dels nous de l'entrada nord de la ciutat. No hi insistiré.

Vull, això sí, subratllar tots els mèrits de tots els empresaris hotelers, i de tots els treballadors i treballadores anònims que han posat a contribució el seu esforç a fer possible que la ciutat sigui un referent de qualitat en el mapa de les ciutats turístiques de Catalunya.

Invertir i jugar-se-la, apostar per les inversions productives, per l'economia productiva, per la creació d'ocupació, per la millora de l'excel·lència, de la qualitat, del servei, bé mereix un reconeixement que no sempre som capaços de fer perquè quan les coses van bé ja ens estan bé i quan van malament gastem més temps a criticar que a aprofitar els brots verds i esperançadors que, per escadussers que siguin, hi poden haver.

M'agafo, doncs, a en Joan Agustí i a l'Hotel Ultònia com al darrer símbol. Per exemplificar que les ciutats i les societats es mouen amb les energies de tothom i amb la confiança que generen els esforços de molta gent. També tota la que ara ho està passant malament perquè s'està quedant sense feina. Però què fem entre tots per crear nova ocupació? Vet aquí el sentit de la meva reivindicació d'en Joan Agustí.

Passa una cosa semblant, aquesta més recent, tot i que ve d'una història més llarga, amb en Josep Álvarez i la recent posada en servei dels pisos de transformació de l'antic centre comercial de Montjuïc. Hi vam anar poc abans de començar les Fires una colla d'amics a veure la nova perspectiva. Vam constatar, en primer lloc, la gran transformació, de profundes ressonàncies mediterrànies, de la nova plaça Domènec Fita, on el mobiliari simple i lineal, i la vegetació arbustiva i aromàtica es combinen en els contorns del fossar del castell fins a dibuixar una gran talaia sobre la ciutat històrica i les platges del Ter i de l'Onyar.

La visió resultava magnífica en un final d'estiu brillant, en plena tardor. Vam visitar després els pisos fruit de la rehabilitació d'un edifici abandonat durant dècades, degradat i que degradava l'entorn. Un canvi radical, una millora substancial, una aposta arriscada. En Josep Álvarez, voltat de familiars i amics, desbordava entusiasme i optimisme. Vivia amb passió el final d'una primera etapa, la recuperació íntegra del gran vitrall d'en Fita en les dues escales dels extrems construïdes, ara, de nou. Una obra ben feta. Nous miradors sobre la ciutat, noves plataformes i observatoris per crear vida nova en una plaça que hauria de veure estendre els efectes beneficiosos de la plaça Fita als espais del costat mateix de l'edifici, del qual estem parlant. També aquí ens referim a una acció heroica i agosarada, arriscada.

No cal dir que un i altre ho han plantejat com una oportunitat de fer negoci. Però, justament, en aquests dos casos com en tants d'altres, el risc i el benefici són la component incògnita d'una activitat que es relaciona amb la inversió dels recursos privats a la tasca de crear riquesa i ocupació.

Sóc conscient que posant nom propi a dues novetats recents de la vida de la ciutat puc produir alguna associació insòlita i alguna injustícia flagrant. No vull que ningú no pensi que en la singularització d'en Joan Agustí i d'en Josep Álvarez hi ha un oblit explícit i implícit dels altres. Ben al contrari. La ciutat la fem entre tots. L'hem de fer entre tots. I ara que assaborim encara el bon gust deixat per unes Fires extraordinàries, ben acompanyades per la climatologia, volia afegir la valoració positiva de dos gironins anònims que m'he atrevit a treure de l'anonimat en aquesta tribuna com un homenatge a la cultura del treball,de l'esforç i del risc.