Pas a pas, sense presses

JORDI VILAMITJANA I PUJOL S"Rúfolament s'acuiten nuvolades"
(Josep Carner, Epigrames del vent de novembre)


Si us plau: no corrin. No és un consell de la Direcció General de Trànsit. És un consell d'amic a amic sobre com agafar-se la vida en general. S'han adonat que hem acabat Fires i ja muntem els aparadors de Nadal? Evidentment que se n'han adonat! Ja hi ha grans magatzems amb llums, i botigues amb garlandes i articles nadalencs... Estem malalts; malalts de temps, molt malalts. Tot just acabem de deixar enrere octubre i ja frisem per ser a finals de desembre! És irracional anar de salt en salt del calendari, menjant-se dies i mesos. No és només una qüestió de posar cada cosa en el seu temps, sinó de deixar que el temps transcorri al seu pas, amb tota la lentitud que calgui. Ara mateix, ens toca deixar fer i deixar passar, amb tots els inconvenients i totes les virtuts, les hores grises i els dies tristos de novembre.
Avui comença el primer cap de setmana de novembre. Els dies s'escurcen i es fa fosc d'hora, és cert, però els captards oratjosos arriben prenyats d'una deliciosa nostàlgia; a més a més, a casa, a resguard del vent i del fred, s'hi està la mar de bé. De fet, tampoc no és gens dolent fer vida familiar; allò d'asseure's a xerrar, a llegir o a cuinar; allò de parar-se a escoltar els altres membres de la família... Sovintegen els dies núvols i als matins la boira estén el seu vel, és cert, però també comença la collita d'oliva, s'enceta el vi novell i a molts llocs se celebra la matança del porc... Qui no es conforma és perquè no vol, deuran pensar vostès. I és cert. Tan cert com que qui no vol viure més que a cavall del vent empaitant tothora el temps que ha de venir (de Fires a Nadal, de Nadal a Carnestoltes, de Carnestoltes a Setmana Santa...), no sap viure.
Estaran d'acord amb mi que prestem poca atenció als petits detalls de cada dia, als dies que no són assenyalats, a la quotidianitat. Un dia vaig descobrir per fi que conduir no és dur el cotxe d'un lloc a un altre; vaig adonar-me que conduir comporta un plaer enorme, que és un acte complet en ell mateix. Conduir és un plaer fenomenal. Saber-se dominador d'una mecànica i d'una electrònica tan ajustades i precises, saber-se amo i senyor d'un ?en?giny tan diàfan a l'entorn i al paisatge, saber-se administrador de la distància i regulador del temps..., són atributs divins. Adonar-se'n és el secret de la conducció. Alçar els ulls de terra, despenjar-se els auriculars de les orelles i encuriosir-se per tot allò que ens envolta (mineral, vegetal o animal) és el secret de l'enamorament de Girona...
Hi ha moments del dia a Girona que cal aturar. Hi ha postes de sol tan extraordinàriament belles a Santa Eugènia que cal prendre seient. Hi ha nits tan estrellades a les Pedreres que hom se sent autènticament aclaparat... Passejar pels carrers empedrats del Barri Vell de Girona un dia de pluja és un plat deliciós que engreixa l'esperit. Caminar entre les cases de Sant Narcís quan els roserars esclaten, i deixar-se embriagar per la sentor dolça de les flors, cura més que un pot de metzines. Arribar-se a la Vall de Sant Daniel pel camí de la Font d'en Fita arran d'un riuet d'ai-senyor és el més proper a la felicitat...
No corrin. Gaudeixen (o pateixin) de cada instant perquè no res el serà retornat, ni cap hora podran reviure, ni cap dia els serà restituït si el perden. No corrin. Ja corre el mar apressat i tossut cap a la platja per estavellar-s'hi una i altra vegada; ja corre el vent que esquinça el núvols i els empeny, i se'n va el mateix que ha arribat en un instant; ja corre prou l'agulla del rellotge assenyalant implacable totes les hores... Vostès no corrin, deixin que passi el temps, deixin que novembre vagi fent.
Aprofitin novembre per meravellar-se de tot allò que els envolta i els plau. Hi ha tants moments del dia que, com el poeta, voldríem aturar!: l'olor de castanyes torrades al pont de Sant Agustí, la sentor dolça de cafè pels carrers de Girona ben entrada la nit, la devesa encatifada de fulles, el repic de l'aigua contra les teules de les cases veïnes, l'or de la gatosa dels marges de Montilivi i Palau...
Per a les nits més fredes, tinguin a mà versos de Carner: "Tot s'allunya, tot cessa:/ el desig i la pressa,/ el gemec i el consol./ Oh gran aire tot sol!// Riu d'ombrívoles tortes,/ llum de lluna als fossats;/ ja les cases són mortes/ amb els ulls aclucats". (...) A finals de novembre traurà el nas l'hivern. Serà temps de tornar a Josep Carner: "Tot just si s'endevina/ que lluny, lluny, s'empolaina i es clenxina/ el nostre Hivern, aquesta cosa fina/ que és un somrís damunt d'una tentina.// Per als estels té pasta brunyidora/ i un magnífic flabiol per a l'airet;/ en una manxa i una regadora/ pren fines gotes i fiblons de fred..."
Ho facin sempre tot pas a pas, sense presses... On va aquesta gent que ja ens vol fer comprar torrons i campanetes? No saben del plaer acordat al pas del temps i volen que nosaltres seguim la seva folla i obstinada pressa per viure sense alè fent salts i capgirells pel damunt dels dies de la nostra única, insubstituïble i curtíssima vida... Els diguin que no, si us plau, els diguin que no, que vostès no corren.