ENRIC MIRAMBELL I BELLOC
El rector de la parròquia de Sant Feliu, mossèn Lluís Puigmitjà, que va morir el mes de juliol de l'any 1941, un dia deia a uns joves feligresos que anys a venir ells podrien veure aquell temple, que havia estat la seu d'una activitat parroquial florent, convertit en un santuari. En aquell temps una bona part dels santuaris en cims muntanyosos eren poc accessibles. Excepte alguns amb una especial significació, com Montserrat, la majoria només es veien concorreguts per algun petit grup d'excursionistes. Per convocar una notable concentració de fidels s'havia d'esperar el dia de l'aplec o de la festa del titular. Això ara ha canviat molt. Són molts els santuaris que cada diumenge reben un bon nombre de visitants, i el temple s'omple a l'hora de la celebració. En certa manera exerceixen una suplència parroquial. Les modernes carreteres els han fet còmodament assequibles.
Quan el bon senyor rector feia aquell vaticini, la parròquia de Sant Feliu encara tenia una considerable activitat. La barriada s'anà empobrint i deshabitant, disminuí la pràctica religiosa, es va fer notar l'escassesa de sacerdots, fins arribar a la situació actual. Ara hi ha un rector que al mateix temps ha d'atendre altres ministeris i un vicari. El matí dels dies festius només se celebra una Missa. Els feiners una sola Missa. Només es veu el temple ple en la diada de Sant Narcís, i en la festa de Corpus, els anys que s'hi celebra l'acte eucarístic en què acaba la processó que surt de la Catedral.
Aquell temple que ara veiem amb tan poc culte i amb tan minsa presència de fidels i tan pocs clergues al seu servei, havia tingut una llarga història, amb nombrosos servidors, presència multitudinària de fidels i una intensa activitat parroquial i de celebracions. En els primers segles medievals, era la Catedral, amb la titularitat de Santa Maria extramurs. Quan la seu es traslladà a l'interior de la ciutat fortificada, Sant Feliu perdé la condició de Catedral i es convertí en Col·legiata. Era regentada per un capítol, integrat per deu canonges presidits per un abat; i un nombre considerable de beneficiats. Tenia encara un pes considerable en la vida de la ciutat.
L'any 1851 perdé la condició de col·legiata i quedà com a Parròquia major. El seu terme parroquial s'estenia fins a Palau-sacosta. Un temps abans exercia funcions parroquials a l'esquerra de l'Onyar, de tal manera que es parlava del Mercadal de Sant Feliu. En un Full dominical de l'any 1929 podem comprovar la densitat de celebracions. Els diumenges se celebraven misses cada mitja hora, des de les sis del matí, fins les nou. A dos quarts de deu, Ofici solemne. I encara misses a les onze i a ? de dotze. Total vuit misses. I encara l'activitat parroquial s'estenia a la capella del Pilar de Pedret, i al temple de Sant Pere de Galligants. En cada un d'aquests dos locals de culte s'hi celebrava missa els diumenges a dos quarts de vuit del matí.
Els diumenges el catecisme parroquial de Sant Feliu utilitzava el temple de Sant Pere. Aquell catecisme de Sant Pere tenia un ben merescut prestigi. Entre els catequistes hi figuraven joves que destacarien en la vida gironina. A Sant Pere es venerava la Verge del Remei. Tenia el seu altar en una de les dues absidioles del cantó de l'epístola. La seva festa és el segon diumenge d'octubre i se celebrava amb gran solemnitat i afluència de devots d' aquesta invocació mariana, de gran tradició gironina. El diumenge anterior començava la pràctica de la novena, que acabava el dilluns següent a la festa. La concurrència a Sant Pere el dia del Remei era extraordinària. Matí i tarda tant en el carrer de la Barca com en la Pujada del Rei Martí es notava una extraordinària animació, amb el pas dels que des del centre de la ciutat es dirigien al temple.
Durant tots els dies del mes de maig, en molts temples se celebrava la devoció del Mes de Maria, que en el de Sant Feliu tenia una solemnitat extraordinària. Molts anys l'altar major de l'excol·legiata lluïa una artística ornamentació, obra del notable arquitecte Rafel Masó.
Col·laboraven amb el Rector de Sant Feliu dos vicaris, mestre de capella, sagristà, un i altre preveres, i un bon nombre de beneficiats i sacerdots adscrits. Abans de la Missa conventual, el clergat parroquial resava les hores canòniques en comunitat. L'escolania tenia un nivell musical considerable, i donava una gran solemnitat als principals actes de culte.
La incardinació de la Confraria de la Passió i Mort en el temple de Sant Feliu contribuïa a la seva vitalitat. Fins l'any 1931 la nit del Divendres Sant sortia d'aquell temple la processó del Sant Enterrament. Fins les reformes conciliars se celebrava la funció de les Tres Hores d'Agonia. De les dotze del migdia fins les tres de la tarda, i modernament una hora més tard, es meditava l'agonia del Senyor, amb el sermó de les set paraules i intervals musicals. L'assistència era considerable. El diumenge dins la vuitada de Corpus la processó eucarística que sortia de Sant Feliu recorria els carrers de la parròquia fins el centre de la ciutat.
A la ciutat hi havia molta devoció a Maria Auxiliadora; però el santuari quedava allunyat del centre urbà. Els pares salesians per donar facilitats als gironins a participar en alguns dels actes en honor d'aquella advocació mariana, els celebraven en el temple de Sant Feliu. Després de la guerra el temple de Sant Pere ja no es va obrir més al culte, convertint-se en Museu. L' altar de la Verge del Remei es traslladà a Sant Feliu , ubicant-lo semblantment a com estava en el seu lloc original. Una imatge nova substituí la que havia estat destruïda el juliol del 1936. Encara durant molts anys la novena i la festa del Remei se celebraren amb una bona assistència.
També la festa de sant Narcís es preparava amb una novena i devots de tota la ciutat s'encaminaven a Sant Feliu per participar-hi. Per predicar en aquella novena s'escollia un predicador, de la ciutat o de fora, que tingués nomenada de bon orador. El mateix pronunciava el sermó durant el Pontifical del dia de la festa del sant.
La situació actual d'aquell temple parroquial s'aproxima molt a la dels antics santuaris. Aquell senyor rector ho endevinà. El que no podia preveure era l'afluència de visitants que té diàriament el temple. Grups d'estudiosos i de turistes s'hi fan presents tots els dies de l'any. Les càmeres fotogràfiques s'hi disparen constantment. Tampoc podia preveure que malgrat haver quedat reduïda al mínim l'activitat parroquial, Girona i les institucions no s'han desentès de la bona conservació del temple. S'hi han prodigat les obres de restauració i més encara s'han descobert les pintures i altres detalls que ajuden a conèixer la seva història i a admirar la seva bellesa.
En la passada festa de Sant Narcís ens va causar una molt positiva impressió la magnífica restauració de la nau gòtica, i la gran afluència de fidels que acudiren a honorar el nostre sant patró. Testimoni de les arrels cristianes del nostre poble. Un dia l'any el temple de Sant Feliu és al mateix temps Catedral i santuari.
