Cartes

Jo hi era
Amadeu Maltas i carbonell.
Les Planes.
Al partit de les Planes del 25 d'octubre amb el Sant Privat d'en Bas. Em sap greu tot l'enrenou, potser si ens creiem l'article publicat pot semblar una batalla campal que explicada per uns ens poden fer creure en un perill catastròfic imminent i explicat pels altres sembla que no hagi passat res.
Del primer que m'agradaria parlar és del club, els qui pensin que això d'un club de futbol de Tercera Regional són quatre burros donant cops a una pilota van molt equivocats, són esforços de gent desinteressada com en Pere, el seu president, que després de treballar tot el dia, com tothom, encara té esma per anar a obrir el camp d'entrenament, en Castells, el tresorer, té malsons perquè no sap on trobar els calés que facin viable el projecte, el Ramirez és el delegat de l'equip, l'utiller i el massatgista, encara que de fer massatges no en té ni idea, els aficionats que no són altres que els vilatans de les Planes, gent ferma i treballadora, els diuen nyerros, omplen el camp per veure com els seus fills en lloc de fumar porros i omplir-se el pap amb ratafia fan esport i es mantenen sans i forts.
L'equip, nanos joves amb la testosterona que els surt per les orelles, però que han pres la sana decisió de jugar al  futbol, amb la il·lusió, aquests sí que la tenen, volent guanyar tant sí com no i potser n'hi ha algun que pot seguir les passes de l'Arnau, aquell porter del Barça que ara és el segon del Màlaga.
Els àrbitres, bé, n'hi ha de tres tipus, però tots cobren 120 ? per arbitrar un partit. Primer tipus, nano jove de 18 a 22 anys, calça curta i 22 nanos més grans, també en calça curta als qui ha d'imposar-se; dura poc  temps, dins del partit com dins de l'arbitratge, el just i necessari per comprar-se la moto; penseu que amb uns 10 partits de mitjana ja en té prou, aquest no arbitra, sols sobreviu. El segon tipus: home entre 25 i 35 anys, és jove i fort, i encara creu en l'arbitratge de 3a Regional, que ja són ganes de creure, sense cap tipus de suport per part del col·legi, potser els pugen de categoria; ells intenten fer la seva feina el millor que saben i ho fan bé excepte en els fores de joc, que com que no els veuen xiulen d'orella; en línies generals, els millors. El tercer grup són els grans, ja no tenen la moto, i qui més qui menys ja sap abans de xiular el començament del partit qui guanyarà, és més, fan els possibles per no equivocar-se.
El col·legi d'àrbitres; no els he vist mai, però me'ls imagino. Tenen un sistema recaptatori, fitxes de jugadors a uns 60 ?, sancions als clubs per targetes i sancions diverses, a les quals no cal recórrer perquè no en fan cas. A més dels 120 ? per àrbitre. Com que el sistema els funciona prou bé, en trobar-se davant d'uns fets com els del dia 25, no s'immuten, senzillament sancionen el club per una animalada de vés a saber quin brètol i que a més a més va passar a 10 quilòmetres del poble, concretament a Amer.
Què els semblaria avisar els Mossos perquè es facin càrrec de l'incident, reunir-se amb el club per esbrinar què passa amb els àrbitres i deixar de posar sancions econòmiques que l'únic que fan és afogar el Castells. En lloc d'això, els del col·legi d'àrbitres de Girona es neguen a arbitrar a les Pla?nes i fan venir un àrbitre de Barcelona; que per cert cobra la dieta habitual més el desplaçamentÉ Castells, on ets?

Mossos d'Esquadra, seriosos o no
josep m. roura coll. GIRONA.
Davant la notícia que els Mossos de Trànsit fan vaga de multes faig la següent reflexió. Penso que com a tot col·lectiu laboral tenen dret a fer les reivindicacions que creuen necessàries, incloses les diferents formes de pressió, però... Crec fermament que tenim una policia que cada cop pot fer les coses més ben fetes i les fa en conjunt, però tenen agents que malmeten el bon nom i el bon fer d'aquest cos policial.
Tots sabem que hi ha unes lleis, tots sabem que pot haver-hi diferents interpretacions de les lleis i també tots sabem que han de tenir un marge més o menys ampli de compliment segons el cas, pero el que no és acceptable és que l'aplicació de les lleis sigui pel bon o mal humor de la persona. En condicions normals, sancionen molts cops amb intransigència per coses banals i en canvi ara perquè els dóna la gana i pel que diu la notícia deixen de sancionar fets probablement més seriosos. Es va d'un extrem a l'altre i això no és bo ni per als Mossos ni per al ciutadà, al qual queda un sentiment de frustració i d'impotència per aquestes actituds.
Aquest escrit vol ser una crítica constructiva vers la relació mossos-ciutadans.