ingú no em negarà que portem una temporada d'ensurts continuats pel que fa a0 la política. O a la corrupció. O a la fàcil barreja. Però tot, tothom té un límit; tot, tothom té una línia que hom suposa que no travessarà mai. Per això em vaig quedar glaçat en escoltar el president Pujol per televisió amenaçant -sí, amenaçant- els qui volien "estirar la manta" pel cas Millet. I deia això justament el dia abans de conèixer l'operació Pretòria, que ha portat Macià Alavedra i Lluís Prenafeta a la presó. No em negaran que la coincidència no és molta coincidència! Però és que Pujol la va dir molt grossa! Va afirmar amb absoluta rotunditat i amb cara enfadada, que tenia "resposta fàcil" a les acusacions que se li fessin si algú estirava la manta, perquè podria dir "aquest va donar tant a tal". I ho va repetir tres vegades, referint-se a persones diferents, recolzant-ho amb cops a la taula. I això és greu.
Perquè llançar una acusació d'aquesta mena vol dir tenir coneixement fefaent dels fets. I això és encobriment d'un delicte. Mai no l'havia vist, ni pensava que ho veuria, incórrer en un error d'aquest calibre. Perquè a Pujol, que uns adoren i d'altres rebutgen profundament, ningú no li pot negar una talla de gran polític. En realitat, és l'última patum de la política catalana. Em deia un amic, profund coneixedor de la política nord-americana, que si això ho hagués fet en el plató de qualsevol televisió d'Estats Units, hauria sortit de l'estudi custodiat per la policia, dirigida per un fiscal de l'estat.
I la sorpresa me la va arrodonir dies després, quan -un altre fet insòlit- va demanar excuses davant de la premsa per l'error comès. "Cosas veredes..."
