EMILI PIERA
Ara resulta que el problema no eren les estrebades financeres presumptament protagonitzades pels senyors Prenafeta i Alavedra -avui en profitosos negocis privats i en altre temps homes de confiança de Jordi Pujol- sinó la seva exhibició pública emmanillats. I el mateix dic de l'alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, per qui no s'esquincen tantes camises de fil, ja es veu que governava un municipi d'immigrants que no són futbolistes. El suposat escarni ja té nom -pena de Telediari- i el columnista de l'Avui, Vicent Sanchis, fins i tot ha gosat parlar d'un eix del ressentiment. Compte amb el ressentiment, amic Vicent, aquest -i ara em refereixo a Espanya- és el país d'Europa en el qual resulta més difícil discernir si quan el geperut Torroba crida ¡llibertat! és que vol veure's sense gepa o és que ens vol fer emprenyar.
Així doncs, contra la pena de Telediari el lenitiu del biombo. Cobrim pudorosament els caiguts en desgràcia judicial. D'acord completament. Encara que és una mica sospitós que ens haguem enrecordat ara de tan humanitaris escrúpols i no els tinguéssim en compte quan totes les televisions públiques i privades han convertit els jutjats en passarel·les on s'ensenya fins el fetge i el pílor de reus, sospitosos, testimonis i familiars.
A Boadilla de la Calzada hi ha un preciós rotllo gòtic que exercia de picota per escarnir els sospitosos "abans de ser conduïts a judici". "Abans": fixin-se si és secular la mala llet i el ressentiment. La democràcia no és gran cosa i el cínic Ambose Bierce ja deia que consisteix a votar als que d'altres elegeixen. Bé, sí, però les garanties processals són sagrades i on no hi arribin, hi hauria d'arribar la misericòrdia. Per a tothom, aclareixo. Crec en la justícia poètica i en la justícia sense cog?noms, una mica menys. Amb la justícia divina pateixo alts i baixos: és cert que em va donar un coll molt curt, però així és molt més difícil que m'estrangulin, com sens dubte agradaria a més d'un.
