JORDI BERRIO
Parlant en termes esportius, es pot dir que la societat catalana està en baixa forma. Se sent aclaparada, per la brutícia que li llancen a sobre i això fa que estigui en perill un cert grau d'autoestima saludable; no la que senten molts patriotes dels països que ens envolten, perquè la tenen amb tanta desmesura que llavors esdevé una malura, sinó la que es necessita per constituir una col·lectivitat sòlida. La societat catalana té molts defectes, com també en tenen les del nostre entorn cultural i econòmic; fins i tot, en alguns aspectes, podem dir que nosaltres estem millor. Que existeix corrupció de la grossa, ben cert que sí, tal com n'hi ha a qualsevol lloc, en major o menor grau; que en la pràctica de la vida diària podem trobar molts casos de corrupteles, és una realitat amb la qual malvivim. Acceptar l'existència d'aquesta realitat no vol dir, però, que no s'hi hagi de lluitar, tant con sigui possible, amb la intenció d'extirpar-la. El que no hem de fer es caure en el desànim a causa d'un cas extravagant de delinqüència. El senyor Millet, que passava per ser un prohom de la nostra societat, resulta que només és un vulgar lladre confés. No podem permetre que es malmeti el nom i la tasca d'una entitat centenària com és l'Orfeó Català. Tampoc no ens han de deprimir les presumptes corrupcions que s'han denunciat en alguns municipis del Barcelonès. I utilitzo l'adjectiu de "presumptes", perquè s'ha acusat a una sèrie de persones, però, que jo sàpiga, encara res no s'ha provat que vagi en contra seu, i ves a saber com acabarà tot aquest afer. A més, tinc totes les prevencions possibles respecte de la professionalitat del jutge Baltasar Garzón i encara més sobre les seves intencions. Els enemics de sempre furguen en la nostra brutícia col·lectiva per fer-nos avergonyir, tot perseguint l'objectiu final d'afeblir-nos. Ara bé, la baixa forma col·lectiva de la que parlàvem més amunt, no només ve provocada pels esdeveniments judicials dels darrers temps, sinó per afers molt més greus, com són: la constatació del fracàs que representa la via estatutària que ens ofereix el sistema polític espanyol així com també per la pregona crisi econòmica que patim, que ha sotmès a la misèria una gran quantitat de gent i ha desgavellat les formes de vida de molta altra.
Responent a la situació actual, crec que hauríem de reaccionar encetant un procés de regeneració nacional. Per fer una tal cosa caldria refer molts dels aspectes de la nostra vida col·lectiva que no podem exposar aquí en tota la seva extensió. De tota manera, el que sí que podem fer és enunciar, encara que sigui de forma sintètica, alguna de les accions regeneradores que cal emprendre. Hauríem de començar per seguir modificant el nostre sistema educatiu. La reforma que acabem d'encetar va pel bon camí, però és insuficient. No ens podem permetre el baix nivell que actualment assoleixen els nostres alumnes a tots els nivells de l'ensenyament. D'altra banda, és imprescindible millorar la productivitat del treball a les empreses. Sé que aquesta afirmació molestarà a molts, però resulta una evidència constatable que, al nostre país, els rendiments dels treballs són inferiors als que haurien i podrien ser. Si augmentéssim la productivitat evitaríem que les empreses estrangeres marxessin i que les nostres deslocalitzessin la producció. En el pla de l'estructura política, és urgent que s'elabori una ordenació del territori, a partir de les comarques i vegueries, que acabi amb les odioses províncies. Una vegada fet això, seria possible de confegir una llei electoral més eficient que la tenim actualment, que permetés que tots els territoris del país estiguessin ben representats en el Parlament. Aquesta llei hauria de disposar que les llistes electorals fossin obertes, la qual cosa proporcionaria als electors unes possibilitats molt més grans de satisfer les seves preferències. És imprescindible millorar, de forma substancial, el finançament dels municipis. Si els municipis tinguessin els diners suficients per tal de realitzar les prestacions que fan o que haurien de fer als ciutadans, s'evitarien les mancances actuals que poden portar els consells municipals a tenir la temptació de saltar-se les normes. Per unes raons semblants, caldria adequar el finançament dels partits a les despeses que tenen pel seu funcionament. En aquest sentit, caldria regular l'actual disbauxa de costos que genera el fet de sotmetre la comunicació i l'acció política al que aconsellen les agències de màrqueting. És ben cert que algunes d'aquestes reformes les podem fer sense demanar permís a ningú: són al nostre abast. Només cal que els nostres partits abandonin la lluita estèril que mantenen entre ells i es dediquin a "fer país" que és la seva obligació. Però tothom és conscient que moltes de les reformes que calen i que són urgents, demanen uns nivells de finançament i de poder polític que no tenim i que no tindrem si no som capaços de trencar amb el sistema estatutari espanyol. En definitiva, hem de substituir el pessimisme per l'acció decidida.
