PEP PRIETO
Recentment, en un restaurant de Barcelona més propi de deliris etílics que de cimeres polítiques, el cap de premsa d'un partit afirmava que determinades anècdotes parlamentàries semblaven extretes de la sèrie Sí, Ministre. Quanta raó tenia. Més enllà dels casos de corrupció, les misterioses retribucions a fundacions de partits, el sidral del TC i les insistents proclames independentistes dels que continuen anant a Madrid a pidolar-ho tot, aquí l'autèntic espectacle és aquesta cursa, que potser mereixeria un programa de televisió presentat per Jordi González, per veure qui aconsegueix erigir-se en cap de llista "alternatiu" a les properes eleccions catalanes. El panorama és impagable. Tenim, per un costat, l'amic Carretero, aquest singular personatge capaç de dir sense despentinar-se que la presidència del Barça és més important que la de la Generalitat, evidenciant que el càrrec al qual aspira el seu nou partit li mereix tant respecte com 90 minuts de paios amb calça curta perseguint una pilota. Després tenim la Montse Nebrera, la Joana d'Arc de la política catalana, que ja fa temps que ha confós els seus dogmes personals amb les necessitats del poble. Sense oblidar l'Anglada, el sinistre líder de la no menys desoladora Plataforma per Catalunya, o el mateix Albert Rivera, cap visible (és una ironia: la seva campanya es va basar en la visibilitat del seu altre caparró) de la formació política més desorganitzada de la història. Enmig de tot això queda, per descomptat, el desflorament de Laporta, aquest senyor que es passarà una temporada anant d'almogàver i després acabarà, com altres "guerrers" de l'estil de Colom, a les files de CiU. I no s'ha de descartar que fins i tot Joel Joan s'apunti a les travesses, i més ara que TV3 li dedica uns extensos reportatges per la seva promoció del cinema català a Hollywood. Sí, sí, era la promoció del cinema català, i no la seva. Per més que semblés tot al contrari.
