Càntics, flors i violes

"Fins a la transició, en aquelles aules s'hi va patir una docència molt franquista
i molt nacionalcatòlica"

SEBASTIÀ ROIG El col·legi La Salle Figueres celebra el seu centenari amb goig i discursos entusiàstics. Les commemoracions són així. S'exalten els valors encomiàstics i les zones d'ombra no hi tenen cabuda. Per això m'agradaria recordar que, des de la postguerra fins a la transició, en aquelles aules s'hi va patir una docència molt franquista i molt nacionalcatòlica.
No sé si enguany algú haurà recollit unes declaracions de l'Hermano Adolfo -antic prefecte, conegut com "la iaia"-, fetes l'agost de 1940. Adolfo explicava així l'ús que els republicans van fer del centre durant la guerra: "Quisieron deslumbrar a los incautos y eternos bobos o papanatas con la idea que nuestro hermoso Colegio tenia que ser una especie de Universidad Popular y para ello decían que iban a quitar todo olor a fraile, para que no se les pegara a los supersticiosos, y así lo dedicaron a escuelas; más tarde las necesidades de una campaña larga, dura y sangrienta les obligaron a convertirle en hospital, no sin afearlo antes con ese disfraz de que han sido víctimas las paredes que dan al patio. Bien es verdad que consiguieron "desinfectarlo" por fuera, pero la porquería se les metió por dentro como pudo ver quienquiera que asomara el rostro por las salas que alojaron a tanto herido".
Adolfo i companyia van tenir quatre dècades per netejar la brutícia de les ànimes de molts i molts alumnes. En el meu cas, i ja em sap greu, no ho van aconseguir.