La coincidència dels casos Millet i Pre-
tòria ha generat una gran sensibilitat
sobre tot el que pugui recordar a cor-
rupció, irregularitats o mala praxi en les administracions públiques. El fons de la qüestió és sabut: d'una banda, els partits no han tingut fins fa molt poc un model de finançament realista i, durant anys, s'han nodrit de la contractació pública; i d'una altra, s'ha convertit en pràctica convencional que els ajuntaments demanin a les empreses beneficiàries d'inversions municipals alguna contrapartida per al poble, tot pel bé comú. Això darrer és corrent i no beneficia les butxaques particulars de ningú. I es
pot fer bé. Però si no es fa correctament obre una porta a l'arbitrarietat, que és el millor brou de cultiu de la corrupció, entenent com a corrupció no només la susceptible d'infringir el Codi Penal, sinó també aquelles actituds que, si bé són legals, es desvien de la rectitud i del deure. Hi ha alcaldes que creuen que estan en el dret de fer les coses a la seva manera, encara que no siguin escrupolosament legals, perquè subjectivament creuen que són per a un bé públic. Però el problema és que ells no estan en condicions de decidir quin fi justifica un mitjà. L'estat de dret és un estat de garanties, i els alcaldes les han de respectar i fer respectar. L'adjudicació d'una obra que ha fet l'alcalde de Vilobí, Joan Busquets (CiU), a una empresa seva segurament és tan legal com les sis adjudicacions de l'Ajuntament de Girona a la cooperativa del regidor Enric Pardo (ICV), però els ciutadans comencen a veure amb recel aquestes casualitats que sempre beneficien uns quants, de la mateixa manera que tampoc s'empassen que trossejar algunes obres, com la citada de Vilobí d'Onyar, sigui una necessitat que no tingui res a veure amb el mètode final de selecció de l'empresa adjudicatària.
