Seria frívol pensar que Tossa va començar a figurar al mapa aleshores que el rodatge de Pandora va portar-hi la presència d'Ava Gardner, Màrius Cabré i tota la parafernàlia d'aquells enrenous. Allò va ser, certament, una fita d'ara ja fa més de mig segle, excel·lentment recordada per una preciosa escultura de Ció Abellí a Vila Vella. Però és força més antigua la figuració de Tossa als mapes. El nom de la Vila ja figura l'any 881 en un diploma de Carlemany a Teotari, aleshores bisbe de Girona. I com que és bona cosa no oblidar, a Tossa tenen un museu que presenta tota la història que pot. El de Tossa és un tipus de museu, sense enfarfecs, per entendre'ns, un museu apte per a tots els públics. És tot un art saber organitzar un museu precís, complet i lleuger, documentant i alegrant l'esperit del visitant. És a tocar el mar, a la torre el Codolar, i potser és per això que té una qualitat d'àmfora, amb missió de guardar, un paper ben assumit. Guarda memòria molt especial d'un temps anterior a la Guerra Civil Espanyola, quan a la vila es trobaven artistes i escriptors de nom internacional. El caliu intel·lectual i artístic de Tossa donava acolliment, entre d'altres, a Marc Chagall, un rus que va deixar a la vila dues coses importants, primer la va anomenar "Paradís Blau", i segona va dedicar-li una aquarel·la, Fantasia. El violinista celeste. Hi va plasmar la ingravidesa del personatge a una finestra de misteri; era obra d'un "savi infantilisme", segons ha dit el crític Francesc Fontbona. El pintor no es podia pas pensar que vuitanta anys després la seva obra esdevindria tan estimada i emblemàtica. Però tot i aquesta presidència honorífica, el museu de Tossa continua amb obra de Supervielle, Michaux, Brignoni, al costat de Granados Llimona, Bordallo, Sarquella i la renovació contemporània que aporta el Concurs de Pintura Ràpida, aquest un dels més famosos d'Europa.

Un museu és un exercici de memòria, ben servada. L'àmfora que és el museu fa recordar i pensar, posar-nos en actitud i desig de combinar idees, vivències, materials d'arxiu. El món de l'educació hi té una mina per a treballar cada museu; massa sovint som molts els qui pensem que potser es guien estudiants a les llunyanies del nord enllà i del sud avall a recórrer (potser més que no pas visitar) museus immensos d'obligada corredissa, i oblidem que a casa encara hem de creure que al pot petit hi tenim una bona confitura, propera, obligada, familiar. Anava a dir ignorada. Si els educadors ho volen considerar, la institució museu ha de tenir un pes específiic a l'hora de buscar ofertes culturals de primer ordre, com el museu de Tossa, petit per dimensió física, però pregon, amable i modèlic per la seva mesura espiritual, començant pel mosaic de la Vila Romana, segle IV aC, expressivament col·locat enterrat en els fonaments, com diria el novel·lista.

Més enllà de les excel·lències de les obres exposades hi ha un altre valor, en els museus. És l'esforç i l'intel·ligència que hi han esmerçat els seus dissenyadors, constructors, restauradors, artistes tots, que han fet possible que el contingut trobés un continent adequat i digne que encaixa el bon gust de la modernitat amb el caràcter de dipòsit venerable que desprenen i ensenyen les obres exposades. El de Tossa podria tenir a la vista els noms responsables de la seva instal·lació. I encara un altre suggeriment, amb una mirada a Niça: en aquella ciutat hi ha un museu monogràfic dedicat a Marc Chagall. La creació d'un "agermanament" entre Tossa i Niça tindria un alt valor cultural, entre les dues Costes, la Blava i la Brava.