MARTA AYMERICH
Tinc una conversa amb un col·lega. Em diu que el conferenciant a qui acabem d'escoltar no deu haver dit cap mentida. Ho diu, m'explica, perquè un col·lega comú li ha parlat d'un llibre on surt com detectar la síndrome de Pinotxo. Si la persona quan parla es toca el nas segurament està mentint, em fa avinent. I segueix: el ponent no se l'ha tocat ni un sol cop.
M'informo sobre la síndrome de Pinotxo i veig que, a part de ser una novel·la de David Zeman que transcorre uns mesos després de l'atemptat de l'11-S, és una "síndrome" força popular. Veig que se'n parla sovint i que és una mena d'eufemisme simpàtic per etiquetar a algú que diu mentides més o menys compulsivament, per enganyar-se a un mateix, per convèncer a algú o per no fer mal a algú altre. Pensant-hi, crec que sovint patim la síndrome per contestar les preguntes difícils de les criatures, com ara: Per què plou? O per què no estàs contenta? Això em recorda el que he llegit en un fotolog respecte una conversa d'un nen amb la seva mare davant d'una paradeta de bijuteria: "Mira, això per quan sigui una nena". La mare respon rient: "Sí, per quan siguis una nena". I el nen, assenyalant una altra peça, diu: "Això també per quan sigui nena". La mare, davant de la insistència, li acaba dient: "Però, fill, tu no podràs ser mai una nena". "I per què no?" -pregunta el nen. L'única resposta que és capaç d'articular la mare és: "Perquè ets un nen". La cara d'impotència del nen devia ser digna de captar. Devia pensar que si un dia podia ser gran (que és una cosa exageradament diferent al que ell és), com pot ser que no pogués ser una nena. I malgrat l'estupefacció de la criatura segur que la mare no es va tocar gens el nas.
