CARLES NAVALES
Va néixer el 2 de novembre de 1913 a Barcelona i va morir, també al novembre, el dia 19, a Begur. Novembre és el mes dels seus aniversaris, per aquest motiu serà demà passat, dilluns 16 de novembre, que s'inauguri l'Exposició Carmen Amaya a l'Argentina, oberta fins al 13 de desembre a Barcelona, i que esperem poder veure també a Begur, el seu segon país, primer, i el principal, després i fins a la seva mort.
Coincideixo amb Paco Hidalgo, comissari de l'exposició. En els últims temps s'ha parlat molt de la catalanitat de Carmen Amaya, fins i tot s'ha reivindicat amb èmfasi i interessadament per certs sectors, quan anteriorment la tenien sumida en l'oblit. Certament que és catalana, per naixement i decisió seva. Va néixer al barri de barraques del Somorrostro el 1913, com ella mateixa va dir en més d'una ocasió, "el dia dels difunts", per tant el 2 de novembre.
També ella va afirmar amb rotunda claredat que era catalana en molt diferents ocasions. Va oferir també sobrades mostres d'afecte i de vinculació amb la seva ciutat i, sobretot, amb el seu barri de naixença. Si donem per vàlida la definició segons la qual és català qui va pel món pregonant-ho i, a més, s'ho creu, no hi ha dubte que Carmen Amaya reuneix tots els requisits (la de viure i treballar a Catalunya la té per dret).
El polígraf barceloní Sebastià Gasch va ser el primer a donar-nos notícies d'ella sobre un escenari i sobre el seu ball. Va escriure: "L'indescriptible. Ànima. Ànima pura. El sentiment fet carn. El tablao vibrava amb inaudita brutalitat i increïble precisió. La Capitana era un producte brut de la naturalesa. Com tots els gitanos, ja havia d'haver nascut ballant. Era l'antiescola, l'antiacadèmia. Tot el que sabia ja havia de saber-ho al néixer".
Afirma Paco Hidalgo que la va encertar Gasch amb la seva anàlisi. Amb ell va obrir un camí descriptiu pel qual transitarien els que van escriure posteriorment sobre el seu art, sobre la seva manera de ballar. Encara que sembli estrany, o rara coincidència, tots van repetir, una vegada i una altra, els mateixos conceptes fins a transformar-los en tòpic ineludible. Força, coratge, sentiment, espontaneïtat, bravesa, temperament, improvisació, únic, indescriptible, inigualable, voltatge, nervi, velocitat, vertigen, foren alguns dels qualificatius que se li van aplicar recurrentment al seu ball.
I és que als balls de Carmen li quadren perfectament tots els adjectius. Era una "bailaora" fabulosa. Dominava balls com les alegries, el fandanguillo, soleares, bulerías, seguiriyas, farruca, rondeña per zambra, un garrotín com un tornado i que va mantenir viu quan ningú més el ballava, i el taranto, ball que ella va crear.
Carmen Amaya és una de les pioneres del flamenc català, un flamenc que potser per desenvolupar-se lluny de l'ortodòxia andalusa ha estat sempre element de renovació, abans amb ella i tants altres i ara amb les noves generacions amb també grans dones com Maite Martín i Ginesa Ortega, i homes de la categoria de Miguel Poveda, Antonio Martínez, Juan Manuel Cañizares, Duquende i Camarón.
L'escenari cultural modern que està construint la nova generació catalana va unit a la producció i la investigació artística; té un espai escènic diversificat; i la fusió creativa és una de les seves arrels principals. En resum, el flamenc com un gènere artístic de primer ordre, en comptes d'una simple particularitat territorial.
