Crucifix

EMILI PIERA Quan escric de temes religiosos sempre tinc en ment el model de José Saramago: per fer el contrari. La militància del senyor Saramago, a més d'una mica malhumorada, ha de produir més adhesions a l'Església catòlica que totes les conferències de Sant Vicent de Paül. Vull dir que no sóc partidari que a les aules públiques hi hagi un crucifix per la mateixa raó que trobaria impròpia una de les velles carpetes de Ramones o una reproducció dels gira-sols de Van Gogh. Les aules i els qui les serveixen realitzen la tasca sagrada de transmetre coneixement, instrucció, experiència. No és res inefable i un transpira i s'estressa força, però és una beneïda activitat a la qual no li fa falta ser cap activitat beneïda.
Alguns insignes italians de l'esquerra possibilista han arribat a dir que "el crucifix no molesta ningú" (no m'estranya que els votin tan poc). Home, cal posar-se molt picallós perquè un crucifix (o una mitja lluna o una estrella de David o una representació taoista del yin i el yang) molesti, però en una classe pública és tan impropi com un banyador en un còctel. Tan impròpia com ho és la seva presència, la del crucifix, en la jura dels ministres, excepte d'aquells que ho demanin expressament per donar-li més força moral al seu jurament (que és sempre sobre la Constitució, el Cel no té pressa a jutjar). Aquest segle que té una esquerra que es comporta com una dreta educada i uns cardenals incapaços de fer un sol pas cap a la beatificació d'Óscar Romero, metrallat pels Esquadrons de la Mort quan deia missa (un màrtir en sentit estricte, encara que per a la santedat més li hagués valgut ser amic de Lech Walesa) i, en consonància, uns ateus estranys, enfadats amb Déu al qual li atribueixen haver ofès Caïm i sembrar en el seu ànim un ressentiment homicida, com si els déus, tots, no els haguéssim construït a la nostra imatge i semblança, fet incontestable que, per cert, no és un argument que avali la seva inexistència, deia Jünger.