ENRIC MIRAMBELL I BELLOC
El migdia assolellat d'un diumenge de tardor he anat a conèixer la plaça que recentment s'ha inaugurat a la muntanya de Montjuïc, dedicada a l'eximi artista gironí Domènec Fita i Molat. Una obra excel·lent i una dedicació totalment adient. En aquella hora la plaça estava molt concorreguda. Gent de totes les edats. La mainada jugant, la gent gran passejant pels caminets disposats entre els parterres enjardinats o asseguts en els bancs estratègicament situats. Un ambient relaxat, tranquil, festiu. Un espai per trobar-se, per entaular relació, per gaudir de la natura. Al costat mateix les pedres venerables de la fortalesa arruïnada. Als peus de la muntanya la ciutat que s'estén molt més enllà del seu primer recinte fundacional, i del que durant segles estigué encotillat entre potents murs que la convertien en plaça forta. Ara la Girona pacífica, activa i progressiva va ocupant tot el pla , amb noves barriades i acollidors parcs i jardins. Com a teló de fons, la serralada per on la tarda serena s'amagarà el sol en una posta rica de policromia. Mentre contemplava aquell recer de pau, per contrast em venia a la memòria el que fou en altre temps aquella muntanya. Els fets històrics que es desenvoluparen allí ara fa 200 anys. El castell situat a tocar d'aquesta plaça era escenari d'una guerra cruenta que ensangonà el país. Que destrossà la nostra ciutat. Que causà la mort de centenars de ciutadans, i el patiment de tota la població.
El castell de Montjuïc era el bastió més important en la defensa de Girona contra els exèrcits invasors que assetjaven la ciutat. S'hi concentrava un important contingent de tropes, al qual s'unien aguerrits ciutadans que a tota costa volien evitar que la ciutat caigués en mans de l'invasor. El valor estratègic del castell era reconegut també pels comandaments de l'exèrcit napoleònic. Per això dirigiren allí els seus més durs atacs, per assolir el domini d'aquell baluard d'un interès cabdal per atacar el nucli urbà. Per utilitzar-lo com a base d'operacions per dominar la ciutat.
El mes d'agost del 1809 es lliuraren allí els més durs combats. Feia mesos que el castell era objectiu principal a abatre per l'invasor. Feia mesos que els seus defensors s'hi jugaven la vida per conservar-lo. Però aleshores arribà el final i el cercle s'anà estrenyent fins a esdevenir la situació insostenible. Pocs dies abans que els defensors, exhaurits tots els recursos per la resistència, es veiessin obligats a abandonar el castell i retirar-se a la ciutat, es lliurà una duríssima batalla.
En aquell escenari bèl·lic ens podem imaginar el general Álvarez, pujant la muntanya, acompanyat d'ajudants i estat major per animar el combatents. Les dones de la Companyia de Santa Bàrbara portant vitualles i donant una nota amable a aquell ambient de lluita aferrissada. Els moments forts del combat amb el coronel Blas de Fournàs lluitant al front dels defensors. El tambor Ansó tocant desesperadament per enardir els combatents. L'artilleria napoleònica disparant contra els murs que s'anaven deteriorant. Les tropes de xoc tractant d'introduir-se per les bretxes obertes, mentre els defensors les cobrien amb el seu dèbil cos. Els crits de comandament, el tronar dels canons, les lamentacions dels ferits. La sang humana d'atacants i defensors tenyint el terra i les roques. Al cap de pocs dies, la guarnició del castell, impotent per continuar la lluita, baixant a la ciutat, per incorporar-se als que la defensaven des de l'interior. Seguidament els crits d'entusiasme dels napoleònics que s'afanyen per ocupar la fortalesa abandonada i disposant-la per servir de base per atacar la ja gairebé exhausta Girona.
Després de prop d'un segle i mig d'abandó, aquelles ruïnes feren un servei ben diferent al que havia motivat la seva existència. S'hi estableix una població integrada per gent que de diversos indrets de la pell de brau venien a Girona per trobar-hi acolliment i la feina que havia perdut en el seu terrer. Aquelles famílies que no trobaren estatge en el clos urbà, s'acolliren entre aquelles parets depauperades, però plenes d'història. Amb el treball esgotador, la lluita contra tota mena de carències, i l'esperit de superació, al cap d'un temps es crearen una situació ben merescuda totalment integrats a la ciutadania gironina. Recentment, el matí d'un diumenge vaig veure a l'esplanada d'accés al castell una gran concentració de cotxes. Quelcom important havia de passar. Ni més ni menys, eren els antics barraquistes de Montjuïc, que es reuneixen anualment en el que fou escenari del seu patiment i de les seves misèries, per recordar la companyonia i la germanor que regnava en aquell ambient de pobresa. Recordar-ho des de la seva posició actual, aconseguida amb l'esforç personal.
Quan les barraques estaven ?condem?nades a desaparèixer i s'augurava la urbanització de la muntanya, l'artista Domènec Fita, amb la seva esposa Àngela, ?cons?truïren allí la seva casa. La primera d'una gran barriada, amb tots els serveis i mitjans de comunicació. Es pot dir que els Fita constitueixen un enllaç entre el barraquisme i la urbanització. Convisqueren un temps amb les barraques i ho fan ara amb la urbanització. Sempre amb el mateix esperit de bon veïnatge i de disponibilitat. Des de la seva casa de Montjuïc, que al mateix temps és habitacle, taller, escola de Belles Arts i llar d'acollida, Domènec Fita està creant una ingent obra artística. L'art d'en Fita no es limita a una sola especialitat, sinó que es manifesta en el camp de l'escultura, de la pintura, del dibuix, de la ceràmica, del vitrall... El seu treball és constant i es va actualitzant periòdicament. La creativitat de l'artista s'amplia amb el seu magisteri. Notables artistes s'han format en la seva escola. Però encara s'eixampla més la seva acció en la fundació que realitza una extensa obra cultural, des del seu local del carrer de les Hortes, amb un nodrit programa d'activitats i on sovint hi podem seguir el procés creatiu de l'artista que hi mostra el resultat de la seva constant recerca. L'obra d'en Fita la trobem escampada arreu. A Girona i en moltes altres poblacions. Al carrer i en cases particulars, en museus i en temples. I com és molt natural , no podia faltar en la plaça de Montjuïc que ara porta el nom de l'artista. Com a teló de fons de la plaça unes cares retallades en ferro d'aspecte rovellat són l'aportació Fita a la seva plaça.
Montjuïc, en altre temps escenari de batalles brutals, d'heroismes i de vides sacrificades, és avui un espai de pacífica convivència, que té com a centre aquesta nova plaça, amb enjardinaments i caminets, amb bancs i jocs infantils i amb una mostra de la sensibilitat de l'artista que dóna nom a la plaça. En els murs mig enrunats de l'històric castell ja no hi ressona el tronar dels canons, sinó els crits joiosos d'uns infants enjogassats.
