barretina en lloc de cervell

ALBERT SOLER ALBERTSOLER1@HOTMAIL.COM omés se m'acut una ofensa més greu que triar com a seleccionador català de futbol un holandès que no parli català: que la molt nacionalista Irlanda tingués un entrenador de l'enemiga Anglaterra que no parlés gaèlic. Impensable, oi? Doncs Jackie Charlton, campió mundial amb Anglaterra el 1966, és encara recordat com el millor seleccionador irlandès de la història. L'únic que valoren els nacionalistes irlandesos quan es tracta de futbol és el futbol, mentre que els catalans hi barregen llengua, política, identitat, pàtria, origen i bandera. És a dir, tot excepte futbol. Deu ser que la Guinness és més beneficiosa que la ratafia per al funcionament neuronal.
Utilitzar barretina com a element ornamental o peça d'abric és molt maco i gens criticable. Però s'ha de dur per la part exterior del cap. El problema és tota aquesta gent que se la posa a la part de dins, al lloc del cervell. El resultat és que per fora del crani passen fred i a dins hi tenen només un troç de roba arrugada -catalana cent per cent, això sí- que no serveix per pensar, i els condueix a vincular qualsevol qüestió a la seva peculiar idea del que és o ha de ser Catalunya (en aquest cas és l'esport, però en altres és l'art, com quan es tracta de negar la catalanitat de Marsé o Mendoxa, o qualsevol altra). Si en lloc de barretina tinguessin cervell sabrien que un dit del peu de Cruyff comporta més ressò per a la selecció catalana que tots els entrenadors catalanoparlants que al món existeixen, i lleparien el sòl que aquest trepitja per agrair-li el favor que els fa.
Els argentins diuen Déu a Maradona. Una exageració que qualsevol teòleg qualificaria d'heretgia: de Déu només n'hi ha un, i és Johan Cruyff. Allò important -el futbol- s'ha de separar de les dèries patrioterolingüístiques: qui vulgui política que vagi a mítings, que els que no tenim barretina en lloc de cervell anirem a disfrutar del joc de qualsevol equip entrenat per Johan, sigui Catalunya o el Lladó.