JUAN JOSÉ MILLÁS
o em preguntin on era jo quan van matar Kennedy, ni el dia que va morir Marilyn o va arribar l'home a la Lluna, ni la nit que va caure el Mur de Berlín. Per no saber, no sé ni on em trobava el dia de la meva primera comunió. Em recordo vagament envoltat de ties i de mares i d'àvies que m'arreglaven els cabells o el vestit d'almirall acabat de llogar. Tampoc no he oblidat el pànic a tacar aquell vestit de militar, assumpte incomprensible i sobre el qual vaig preguntar a la meva mare, que no va saber contestar-me.
- És el que fa tothom -va tancar davant la meva insistència.
Veig, avançant cap a l'altar, un tipus que evidentment sóc jo (conservo fotografies de l'època en les quals em reconec). Una altra cosa és que jo fos allà, al mateix lloc en el qual es trobava el meu cos. Ja llavors havia adquirit una habilitat diabòlica per escapar-me de les realitats hostils i aquella era terrible, sobretot si pensem que al matí m'havia pres involuntàriament un caramel. Vol dir-se que no estava en dejú i que em disposava a cometre, en combregar, un pecat mortal. Si hagués mort aquella nit, hauria anat de cap a l'infern.
"Nosaltres no vivim en la realitat, però la visitem", assegura un personatge de John Le Carré en parlar dels espies. Aquest és el meu cas. Sempre he estat de visita en la realitat, i perquè no m'ha quedat un altre remei. Conec més o menys les seves lleis, he après el que significa un semàfor en vermell i sé que en arribar a la peixateria cal demanar el torn. Vaig aprendre també la cosa més difícil: a guanyar-me la vida (d'una manera ben estranya, per cert) i vaig, mal que bé, tirant, encara que fico la pota, per pura badada, amb més freqüència de la que voldria. Per això em produeixen tanta enveja les persones que viuen en la realitat com si la realitat fos la seva llar. És el cas, sense anar més lluny, de Sarkozy, que no només es recorda d'on era ell cada vegada que va succeir alguna cosa important, sinó que va ser a tot arreu on va passar ?algun succés històric, incloent-hi la creació del món. Ara només li falta acceptar que és baixet, assumpte real com pocs, però que porta fatal l'home, ?segons es desprèn de les mesures que pren perquè no se li noti.
