Radiografies gironines: Pou rodó, la barca, etc.

LLUIS BOSCH MARTÍ Els carrers del Barri Vell, de la postguerra als anys 60, estaven plens de vida, botigues, gent, nens jugant, gats i gossos barallant-se, moltes bicicletes i no gaires cotxes, que anaven suplint els carros de transport de cavalls i burriquets.
El darrer baluard de la Girona popular seria l'anella de carrers que s'inicien davant la plaça de Sant Feliu i l'escalinata restaurada de fa oic. Entrada de darrere a la excol·legiata, l'altra part és la de dalt a l'altra placeta de l'església de Sant Feliu, que baixa entre els murs del Convent de clausura de les monges; en la mil·lenària pujada o baixada del Rei Martí fins a la plaça de Sant Pere i el riu sec del Galligants. Al mig dels carrers hi queda l'enderrocada zona de carrerons amb bars prostíbuls del mític barri de les meuques del Pou Rodó. A l'altre costat hi ha el carrer de la Barca; on d'aquí a una estona tornarem.
Iniciem el recorregut a la plaça de Sant Feliu. A la cantonada hi havia la Fonda de La Balear, en la qual, gràcies a l'àvia i a la filla, es menjava l'autèntica cuina popular catalana; i a l'estiu, a la seva terrassa sota els arbres s'hi estava molt fresc per xerrar amb els amics. Avui, des de fa uns anys hi ha un König supermodern i amb l'altre bar de l'altre costat els vespres de tot l'any, però especialment els caps de setmana, hi ha centenars de joves xerrant, aparcant o marxant en el seu immens aparcament de bicis, motoretes, etc.
El mític carrer de les Mosques era un lloc sinistre, fosc, per anar a guipar les meuques que brillaven ressaltant els seus encants eròtics, gràcies a la llum dels fluorescents: eren màgiques. Sí, aquelles entranyables dones ja madures, pintades, provocatives, escotades, rient, dient: Invita'm a una copaÉ Meuques que ja havien recorregut els barris xinos de mitja Espanya. El de Girona era amagat, prohibit i remot per a la majoria dels gironins de la Girona nacional catòlica franquista. Sols s'hi venien els elements més atrevits o grans, vells o pagesots de les rodalies comarcals. I era mal vist que et veiessin passejant a qualsevol hora per aquells carrers, inclús quan vaig tenir als anys 80 l'estudi al carrer Calderers, els amics em comentaven ironies: "Ets al "Barri"". La paraula Barri era pejorativa. En els anys 80 el "Barri" ja estava en total decadència i quedaven quatre bars dels més tronats amb meuques ja quasi jubilades veïnes de tota la vida d'aquella zona, bones clientes dels súpers i les perruqueries. Són els anys que els especuladors immobiliaris comencen a comprar les cases més ruïnoses, o no. Personalment podem parlar per experiència doncs el nostre primer estudi, propietat de la família Estrach, per culpa de l'enderrocament de la finca del costat, s'esquerdava de dalt a baix. Durant un any varem estar amb unes bigues de ferro apuntalades amb les cases de davant del Forn Montserrat. I a l'altre pis del carrer de La Força vàrem marxar amb una peitta indemnització perquè el compraren uns inversors gironins. D'aquestes històries i de més serioses, de vells jubilats sols, malalts i sense recursos, en podríem explicar dotzenes de casos, el més conegut ja el vaig citar en un anterior article, aquells encara estaven fent mobbing a molts inquilins que els fan nosa per restaurar les futures mansions dels nous rics de Girona, n'hi ha molts al Barri Vell que encara van de progres.
Tornem al Pou Rodó, sols ens queden les aquarel·les d'en Roca del Gironella i els magnífics gouaches pastels del Ramon Maria Carrera, l'autor de l'Àngel de la Catedral que paradoxalment també fou obligat a marxar del seu estudi-museu-jardí pels voltants del Seminari i Diputació. El dibuixant grafista Jep Roma té una sèrie de dibuixos a ploma extraordinaris. I jo mateix tinc una sèrie d'olis com els Perpiñà pare i fill. Segurament la majoria dels pintors gironins dels segles dinou i vint tenen algunes obres inspirades en el Barri Vell.
Els resultats de les transformacions de l'exbarri xino i el seu entorn de lúgubres carrers, carrerons i on s'hi entrava per un petit túnel, que anava a parar al mític "Pou Rodó", estava ple del bars de les meuques, que pels reprimits gironins d'aquella època eren unes desenes. Anar-hi avui és anar a una zona que és un decorat de cartró-pedra pintat amb uns colors cridaners i falsos. Normalment no t'hi trobes ningú. Són epais funcionals sense ànima.
Van ser inspirats per l'Ajuntament nadalita i continuats per la línia postmoderna de la Sra.Pagans. D'aquí van néixer una sèrie de galeries d'art superavantguardistes com Espais, recentment renovada, ja que com moltes altres corria el perill de tancar, com fa mesos feren els de Només Art. En el seu lloc hi han nascut una sèrie de petits bars, hotels, restaurant i botigues d'allò més chic. I a continuació, perquè el nostre bon amic Mossèn Domènec, exrector de la parròquia de Sant Feliu, no s'enfadi, com li vaig prometre en un sopar, escriuré un article especial dedicat a la seva i nostra església. I després pujarem a la Catedral. Juntament amb la del Carme són les tres esglésies on vàrem ser batejats, confirmats i vam rebre la comunió per primera vegada. I per edat, també m'hi podia haver casat. Hi he assistit a dotzenes de batejos i d'enterraments de familiars i amics. I també hi podriem celebrar el nostre enterrament: malgrat que sóc un lliure pensador, ens considerem, per educació, un cristià cultural i humanista.
I acabarem el passeig tornant pel carrer de la Barca; eternament silenciós, mort, sense gent, en semipenombra, seguint caminant per la gran corba estreta: on el sol no arriba, ja que queda a dalt presoner dels terrats i teulades. Entre els pocs veïns, botigues, els antics casalots restaurats, una part deshabitats, hi ha el quiosc de diaris de la Mari, els vells restauradors de la família Batlle i en l'edifici d'en Cortés, el llibreter de la Força, hi té l'habitatge i els magatzems de les seves immenses biblioteques de llibres. Tinc ganes de passar ràpid aquest carrer, com el de Ciutadans, que havien sigut els carrers més populosos de la Girona de postguerra, ja que el seu silenci solitud ens emplena d'angoixa. Traspuen una enorme irrealitat, com certes pintures metafísiques del pintor italià Chirico, carrers de malson, com les novel·les de ?ciència-ficció d'en Ballard: són les antesales de la mort i el buit de la no ciutat postmoderna.