FERMÍN BOCOS
Hi ha notícies que se substancien en un parell de fotos. La de la Convenció celebrada pel PP a Catalunya ens en va deixar una de Mariano Rajoy pedalejant en una bicicleta estàtica i una altra de Francisco Camps, a València, conduint un Ferrari, mentre Rajoy parlava a Barcelona d'unitat i lideratge.
Dissenyada com a plataforma de rellançament de la figura d'Alicia Sánchez Camacho com a cap de cartell dels populars en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, al final la Convenció es va convertir en un acte orientat a transmetre dues idees que la realitat, amb la seva acostumada tossuderia, es va apressar a desmentir. La primera és que tot el PP és una pinya al voltant del lideratge de Mariano Rajoy, pretensió que, com deia, va quedar desdibuixada per les comentades absències dels dos dirigents -Francisco Camps i Esperanza Aguirre- que, indirectament, havien donat peu a aquest acte polític per les seves conegudes i reiterades disconformitats a l'autoritat de Rajoy. També va cridar l'atenció la marxa de Javier Arenas, molest potser per unes declaracions de la secretària general, Dolores de Cospedal en les quals deia que fins a l'any 2004 havien fallat els controls interns al partit. Ho deia en relació amb el "cas Correa". Arenas, com se sap, va ser l'anterior secretari general del PP.
La segona pregunta a la qual em referia gira al voltant del lideratge del partit. Que alguns dirigents i molts simpatitzants del PP segueixin donant voltes a aquest assumpte vol dir molt. Vol dir que si després de més de tres lustres en primera fila de la política nacional -ha estat vicepresident del Govern, quatre vegades ministre i durant sis anys cap del primer partit de l'oposició- encara hi ha divisió d'opinions a l'hora de considerar la seva idoneïtat com a líder del partit, deu ser per alguna cosa. O, no, com diria el mateix Rajoy en una de les seves sortides a la gallega.
