PEP PRIETO
La Conferència Episcopal ha tornat a irrompre en l'actualitat política amenaçant d'excomulgar els diputats que votin a favor de la llei de ?l'avortament. Molt cristià, sí senyor. De fet, a ningú pot sorprendre l'actitud bel·licista i coaccionadora de l'Església davant l'evidència que les democràcies evolucionen i, en conseqüència, també el progressisme legislatiu. Històricament, quan una cosa no li ha agradat l'ha llançada a la foguera (previ judici sense advocat defensor) o bé l'ha prohibit i perseguit. Per tant, es pot afirmar sense gaires complexos que la "modernització" dels de la sotana ha consistit en una sofisticació de les seves metodologies intimidadores. Té nassos (per no citar membres més propers a l'entrecuix) que la Conferència Episcopal "amenaci" els governants; si se'ls reconeix aquesta possibilitat, seria admetre que tenen algun tipus d'influència en el panorama polític, quan la seva figura s'hauria d'erigir, d'una vegada per totes, en la del Gabinet de Premsa sobre la Terra d'un personatge que insisteix a no donar la cara davant les adversitats. Déu estaria d'acord a intimidar els polítics, representants del poble que l'Església aspira a atraure als seus rovellats temples? Segur que no; és més, resulta una estratègia molt precària de cara a incentivar la fe dels escèptics. Els anticlericals tenen ara als cinemes una de les imatges més eloqüents que s'ha filmat sobre el paper actual de la religió. És a la pel·lícula 2012, que versa sobre la fi del món. En una seqüència, "els que prefereixen resar" (ho diu un personatge que prefereix ser pragmàtic davant el cataclisme i fugir per cames) són a la plaça de Sant Pere de Roma quan un terratrèmol desmunta la cúpula i el Papa cau balcó avall. Serveixi de taxativa metàfora: si continua amenaçant, el més probable és que el Gabinet quedi reduït a runes perquè Déu agafarà un dels seus cabrejos omnipotents.
