La llar de foc

AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER la paraula llar prové del llatí, dels déus domèstics, anomenats lars, que els romans van heretar dels etruscos; ambdós pobles sentien una gran veneració pels lars, que representaven en petites estàtues situades en bonics altars fora i a dins de la casa. Els "lars" junt als "manes" i els "penats", eren uns déus més íntims per pròxims, no com els grans déus que residien en el cel, en el mar, en el bosc etc., i figuraven ser els encarregats de protegir el benestar de la família.
Aquests petits i estimats déus van desaparèixer quan l'emperador Teodosi "el Gran" adoptà el cristianisme com a religió oficial, tanmateix alguns sants i verges cristians, presents a la casa dels romans, eren disfresses del antics "lars"; finalment, però, la nova religió va acabar per desplaçar la cultura anterior. Res més fascinant que viure en una cruïlla històrica i observar com una gran construcció cultural, espiritual o política va quedant arraconada en benefici d'una de nova que s'esforça per anorrear la vella que lluita per no morir. Antigament aquest procés era molt lent, ara en canvi amb l'ajuda dels mitjans de comunicació pot derrocar-se un edifici ben cimentat (comunisme, feixisme, etc) amb molt poc temps. No obstant les velles cultures sempre es mimetitzen per sobreviure, així doncs la cultura dels romans és present, per exemple, en els noms dels dies i dels mesos de l'any.
Llar significa casa; abans el centre de la casa era la llar de foc -ara és el televisor-, on els familiars es reunien per escalfar-se i fer petar la xerrada. Abans a tots els domicilis hi havia la llar, que complia dues funcions primordials, convertir en cuit el que era cru per fer-ho comestible tant per a les persones com pel bestiar i escalfar la gent durant el rigor hiemal.
Les brases servien per fer anar la màquina de planxar que s'alimentava amb foc i els fogons de la cuina, abans que l'electricitat substituís l'escalfor vegetal. El foc és un dels quatre elements naturals, juntament amb l'aigua, la terra i l'aire. Aristòtil aportà un cinquè element: l'èter, que omplia els espais siderals de damunt la lluna. El filòsof grec Heràclit d'Efes, conegut com el "fosc", va proposar el foc no en sentit literal sinó més aviat com un símbol per entendre el canvi constant en totes les coses. Res s'està quiet, res és, cap substància és concreta, tot flueix, tot trasmuta, el que és fred serà calent, el que és sòlid serà líquid i el líquid serà gasós. El foc no té cap forma concreta i les té totes, es mou, canvia i transforma les coses, els tions esdeven brasa i després fum i cendra.
La llar de foc constituia el millor espai de la casa per narrar contes als nens.
Dono testimoni que és ben cert allò d'explicar contes a la vora del foc perquè recordo les llargues hores passades a prop de la escalfor de la llar escoltant rondalles i contes. Un dia l'àvia explicava a la meva cosina que sovint venia a jugar a casa La ventafocs i l'endemà, La cenicienta. M'irritava moltíssim cada cop que el meu germà gran feia veure que m'explicaria un nou conte i sempre em sortia amb aquest: "Hi havia una vegada un rei del nas vermell que bebia de gota en gota i merda per al qui se l'escolta". Un meu oncle molt mofeta em preguntava si volia que em narrés el conte de la María Sarmiento, com que sabia el que em diria, li responia que no, tanmateix ell sempre feia la brometa: "La María Sarmiento se la llevó el viento y aquí se acabó el cuento". El pare deia "aquest home té més cuento que en Calleja". Vaig trigar anys a saber que en Calleja (1855-1915) era un editor dedicat a publicar relats per a la mainada; la seva editorial és la que ha estat més arrelada al sentiment popular infantil. Ara bé, quan s'afirma d'algú que és un "Calleja" significa que és un baliga-balaga.
S'ha perdut la tradició oral d'explicar històries i contes en públic. A la plaça dels Morts (Jemaa el Fna) de Marràqueix, tan sinistre com màgica, cada nit es troben narradors, envoltats d'espectadors asseguts a terra, que conten relats fantàstics i en acabar són premiats amb aplaudiments i monedes. Quan els escoltava em sentia traslladat a un temps molt antic on la gent era analfabeta i la cultura i la mítica es perllongava de generació en generació per via oral.
Mai no he fet cap recomanació literària al lector, però avui ho faré. Un dels llibres que més estimo i fullejo sovint es titula Cuentos breves y extraordinarios, de Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares. És una antologia dels millors contes, triats per aquests dos escriptors, de totes les literatures del planeta. Dels més antics als més moderns. De tots ells un en especial, escrit per en Jean Cocteau, El gest de la Mort, m'agrada molt; és aquest: "Un jove jardiner persa li va dir al seu príncep: "Salva'm, si us plau, perquè he trobat la mort aquest matí i m'ha fet un gest d'amenaça. Voldria fugir i quedar-me a passar la nit a Ispahan". El bondadós príncep li donà un cavall perquè se salvés. El príncep a la tarda es va trobar amb la Mort i li preguntà: "Per què aquest matí has fet un gest d'amenaça al meu jardiner?". La Mort li respongué: "No ha estat pas un gest d'amenaça sinó de sorpresa, puix que l'he vist aquest matí molt lluny d'Ispahan, on aquest nit l'espero per endurme'l"".