Els records poden

MOISÈS DE PABLO Un mar de blau iridiscent, en un dia lluminós, tan poc hivernal. Tan agradable. En un cementiri vora el mar, que no és Séttè ni és Cadaqués, préstecs d'història a cada pas; cementiri al vell Portbou, que ja no és porta de França, és portal sencer. 
Si una sola certesa tinc, és que aprens al llarg de la vida. Aprens de les victòries, i aprens més de les derrotes. Aprens, de vegades, sense ser conscient d'aprendre. Aprens malgrat tu, i aprens gràcies als altres. De l'avi Simó, motor del bar de l'estació, lletraferit febril, d'imaginació selvàtica, cronista en un país que amb prou feines llegia, poeta tocat per les muses des d'El Full, he après coses. Segur que sí. Devorador de westerns, jove anarquista; enamorat de Teresa, el seu record empeltat a l'ànima. He après, per què no?, la passió per la història, la història que des de la qual gira al voltant la resta. I un consell: mai faltar als altres. Opinar, esgrimir arguments d'una forma coherent, però amb respecte per les opinions d'aquells que no pensen com tu; perquè: qui té la raó absoluta?
Les persones som massa fràgils. Som tendrums, nervis, òrgans; diàstole i sístole del cor. Centenars de milers de connexions neuronals. Un esquelet que sembla dur i s'esquerda: hemisferis cerebrals com Atlàntides inexplorades. En el fons del nostre cervell tenen lloc espectacles complexos a cada instant: la religió, la fe, l'amor, la imaginació. La vida. El llenguatge. Els éssers humans planegem catedrals abans de posar la primera pedra; volem a l'espai exterior mentre anhelem caminar per la superfície vermellosa de Mart; i som capaços de crear arguments immortals, que sobreviuen a les generacions i les èpoques perquè l'amor, la venjança i la sang són elements eterns. Els éssers humans som capaços d'actes d'una generositat infinita i dels crims més terribles que es puguin imaginar. Estimem els nostres propers i els nostres propers, tan fràgils com nosaltres, se'ns en van, ens deixen en una absència que no poden emplenar altres cossos ni altres històries. Perquè són diferents. Diversos. Cadascú de nosaltres és preciós i és únic. Hi ha un moment que la vida sembla saturada de vida. Cementiri vora el mar en un poble català que viu gronxat pel seu passat poderós. Un dia d'hivern injectat d'estiu. Una barca blanca traça una estela erràtica dins del blavós celeste del mar. Volves de sal s'envolen com la metàfora de les coses importants de la vida: els records, el tacte de la pell, l'amor. Hi ha un moment en què la mort s'emplena de vida. És quan els records tot ho poden.