Carles Sindreu podria ser la baula perduda entre Salvat-Papasseit i Brossa. A diferència d'aquests, Sindreu no tendeix mai al sarcasme o la radicalitat. La seva sornegueria li impedeix escopir a la closca pelada dels cretins.

Però el seu imaginari és tan modern, català i vibrant com el dels dos Joans. Ho demostra La klaxon i el camí (1931), que acaba de publicar A Contravent. Davant aquest llibre (i l'estudi de Carme Arenas que el clou) jo em descobreixo amb goig la perruca i mostro la meva closca pelada i cretina.

Deixant de banda els poemes radiants del recull, cal vindicar contes com La Venus ortopèdicaSobre l'illa de les dones formoses. Per què als trentes, què caram!, a part de Trabal i Calders hi havia molta gent que feia l'animal amb gràcia. I avui, quan tants autors escriuen "a la deconstructiva", tot regirant les tripes dels gèneres, reconforta l'esperit comprovar que als humoristes del 36 ja els podies anar al darrere.

Deixeu-me afegir que publicar Sindreu, ara i aquí, és una beneiteria heroica i forassenyada (igual que recuperar Just Cabot o Àngel Ferran o Domènec de Bellmunt). Que les botzinades castisses de Sindreu tornin a ressonar als prestatges, enmig d'una crisi editorial gargantuesca (on només compten els milers d'exemplars venuts), òstima!, potser vol dir que aquest país, malgrat les misèries d'en Millet i tutti quanti, no acaba d'estar tan fotut, tan somort ni tan engripat com alguns voldrien.