La setmana passada escrivia sobre la síndrome de Pinotxo i aquesta ho segueixo fent perquè tinc al davant el llibre del qual em parlava el meu col·lega: Physical Diagnosis Secrets, del Dr. Salvatore Mangione, publicat el 2007, en 2a edició, per l'editorial Mosby.
És un llibre escrit tot en format pregunta-resposta i està dividit en capítols segons les diferents parts del cos. Un dels capítols s'anomena "nas i boca". Després d'explicar què és el rinofima (nas gros, bulbós i vermellós) i les seves causes, l'enunciat de la pregunta ?següent diu: "L'efecte Pinotxo té alguna base científica?" I la resposta és que sí. Explica que quan es diu una mentida es poden experimentar canvis nasals (dilatació dels vasos sanguinis que fa envermellir i produir coïssor al nas) que condueixen a tocar-se el nas inconscientment. El llibre esmenta la recerca d'un neuròleg que de seguida he anat a buscar. D'aquest neuròleg he trobat un article publicat el 2001 a la revista The journal of the American Academy of Psychiatry and the Law on es posava de manifest que amb 23 signes, verbals i no verbals, obtinguts a partir de revisar 64 articles científics i 20 llibres relacionats amb el concepte de falsedat, es podria detectar la veracitat d'un discurs. En l'article es comparaven tres intervencions de Bill Clinton l'any 1998, essent-ne una d'elles la declaració davant del Gran Jurat per l'afer Lewinsky. Es va veure que, analitzant els 23 signes, es mostraven més freqüentment en la intervenció sobre Lewinsky respecte a les altres dues i que aquestes diferències eren estadísticament significatives. A més, resulta que quan Clinton era particularment poc sincer (o "legalment correcte") es tocava el nas.
