El dia de Sant Narcís ressonaven els càntics a les naus de Sant Feliu. S'alçaven els caps per admirar la volta neta i restaurada, amb les policromies de les claus; sense el detall de l'aproximació d'un teleobjectiu o de l'observació directa des de la bastida, les figures de les claus perden precisió. Queda més diluïda la poca expressió d'algunes figures més primitives, més romàniques i rígides, i es perd la percepció del somriure de la verge i una certa ondulació de tota la figura. Aquell dia, la ciutat lluïa esplendorosa. Durant tota la missa em van venir al cap tota mena de records, d'emocions, de sensacions, de sentiments. Vaig reviure molts moments i vaig donar també algunes voltes divagatòries a l'editorial de La Vanguardia que acabava de llegir, aquell matí mateix, dedicat a la ciutat.
Un editorial que recollia en poques paraules, en una síntesi clara i brillant, la major part dels atributs positius de la història recent de la transformació de la ciutat: la Universitat i el seu Parc científic,els seus 14.000 estudiants i la recent inauguració de l'edifici H2O, ja comentat aquí en un article anterior. El gran valor afegit que representa aquest fet en el terreny del coneixement i en el terreny del consum. L'èxit esclatant i consolidat de Temporada Alta; el valor de les rutes i la internacionalització de l'aeroport per fer la nostra societat més cosmopolita. La connectivitat en xarxa viària i ferroviària, encara no completada del tot, però a punt de culminar. El centre històric de la ciutat i les visites, cada cop més freqüents i més regulars, dels turistes que admiren, passegen i consumeixen a la nostra ciutat. El centre històric com a aparador d'una de les ciutats més atractives del país. Encapçala l'editorial una línia argumental sobre els pregoners d'enguany, Joan, Josep i Jordi Roca, els artífexs d'un dels restaurants de més prestigi del món. La síntesi entre la ciutat i els seus èxits és indestriable. Cadascú té els mèrits personals i singulars que té. Però la confiança, la credibilitat i l'impuls d'arrencada dels grans projectes es fan amb la col·laboració i en estricta connivència amb el teixit de la ciutat. Com diu l'editorial, el mèrit dels germans Roca és només d'ells, però aquest mèrit no existiria sense el tarannà dels seus pares, el seu establiment de la carretera de Taialà i sense la formació rebuda a l'Escola d'Hostaleria de Girona que ells mateixos van reivindicar per boca d'en Joan el dia del pregó.
Se situa també com una bona notícia de doble cara la imminent posada en servei de l'edifici de serveis de Santa Caterina, la nova seu de la Generalitat a Girona. I els editorialistes ens alerten sobre algun risc: el de la funcionarització provinciana i el de fiar-ho tot en el sector públic.
Però tot sigui dit a favor de Santa Caterina, l'edifici i la seva restauració no afegeixen ni treuen res als dilemes sobre projecte i lideratge que poden afectar ara la nostra ciutat.
En defensa de Santa Caterina hi hauríem de posar el valor de la intervenció integral realitzada, la restauració i rehabilitació d'un patrimoni secular de la ciutat lligat a la iniciativa dels Jurats i de l'Església. La recuperació per a la vida ciutadana d'una illa emblemàtica, amb recuperació d'espai públic i amb la concentració dels serveis perifèrics de la Generalitat escampats per diversos punts de la geografia urbana de Girona. És veritat que espanta una mica veure un edifici administratiu que concentrarà prop d'un miler de servidors públics vinculats al Govern de Catalunya. Però fer-los evidents no és inventar-los de nou. Tots els que aniran a Santa Caterina ja són a Girona. Ja hi eren. Potser no n'érem conscients, com tampoc no érem conscients de la importància, de l'impacte, del valor de les competències del nostre autogovern. Ara el tindrem tot junt i es farà més visible. Però en relació amb la funció pública, la qüestió no és si Santa Caterina sí o Santa Caterina no. La qüestió real és saber si som capaços de fer que aquesta imponent concentració d'Administració sigui eficient, atractiva, diligent, pròxima, capaç de resoldre problemes. Administració calenta, a peu de carrer. Informació i transparència. Santa Caterina no ha de fer por a ningú i no és símptoma de res; només és l'evidència física d'una realitat preexistent.
Ara bé. És també molt cert que el dinamisme de les ciutats es construeix cada dia. Que els lideratges són compartits. Que no hi ha futur si no hi ha projecte. I, en aquest sentit, és evident que és ben legítim que tots ens preguntem cap on va el futur de Girona. Què ens proposen els nostres dirigents? Quins són els projectes emblemàtics de futur? Què és el que dinamitza i què és el que llasta? Amb quines energies comptem? Amb quins recursos? Tots aquests interrogants són sempre vius i sempre possibles. Ho són ara i ho eren fa trenta-un anys. I és millor que els interrogants es formulin que no pas que s'ignorin. La sola formulació dels interrogants ja obre perspectives de futur i ens brinda a tots l'oportunitat de donar-hi respostes. El joc dialèctic entre les preguntes i la capacitat de resposta és el just termòmetre de l'activitat ciutadana i de la seva tensió de futur.
La funció pública i el sector públic han fet sovint d'impuls bàsic, de motor inicial o d'impulsor de debats. Però la interpretació de la nostra peripècia col·lectiva o és compartida o no serà. La crida del dia de Sant Narcís té la virtut de posar damunt de la taula l'essència de la vida de les comunitats. La construcció de la ciutat es pensa i es fa cada dia.
L'antic Hospital de Santa Caterina, refet i salvat, s'ho mira tranquil amb les sales i els passadissos buits, sabent que reinterpretar el passat secular dels seus murs forma part del projecte de futur de la ciutat. Santa Caterina no ha de fer por. Ha de servir pel que li toca i ha d'ajudar, des del sector públic, a les energies desbordants d'una societat que mai no n'ha de tenir prou.
