XAVIER DOMÈNECH
Una part gens menyspreable de l'exèrcit de funcionaris que treballen per a la Comissió Europea es dediquen a comprovar que les ajudes i subvencions comunitàries es destinin justament a dur a terme les actuacions que les motiven i que no es desviïn cap a altres despeses del receptor. És una feina important, i els que la duen a terme poden arribar a ser un veritable corcó. Les institucions serioses han de tenir aquesta mena de controladors: el seu prestigi se n'aniria en orris si corregués la brama que qualsevol pot fer el que vulgui amb els diners que n'aconsegueix esgrimint bones causes.
No és només la Comissió Europea la que disposa de normes per caçar tramposos, fins al punt que els pot obligar a tornar els diners si no es demostra que s'utilitzen correctament. És una pràctica general que en les convocatòries d'ajudes, o en la legislació que les regula i emmarca, s'inclogui una clàusula per la qual el receptor ha de poder demostrar que s'ho està gastant en allò que va dir. I l'administració es reserva el dret de demanar-li-ho. Al capdavall, estem parlant dels diners del comú, dels que surten de les butxaques de tots plegats. I que són diners escassos. Potser el meu projecte no ha rebut cap ajuda perquè el veí n'ha presentat un de més interessant; si després el veí s'ho gasta en viatges de plaer, tinc dret a enfadar-me.
Si ara les conselleries d'Interior, Justícia i Economia, a recer del cas Millet, prometen un paquet de mesures per controlar millor com es gasten les ajudes públiques a les fundacions, una de dues: o Catalunya no tenia la normativa de control que abans dèiem, o no l'exercia. Molts perceptors de subvencions saben que després han de presentar les factures; llavors, per què Millet va poder fer el que va fer? Per què els que li donaven els diners després se'n desentenien? Si el problema és que no s'hi fixaven, la solució és canviar l'actitud.
Al final, el que s'ha destacat de les noves mesures és que les fundacions no podran dedicar-se a finançar partits polítics ni fundacions lligades a partits. És a dir: que l'anunci dels consellers ha servit per alimentar la sospita que Millet va finançar Convergència amb diners del Palau. Per cert: el partit d'Artur Mas ha decidit tornar a l'Orfeó aquests diners, que oficialment havia rebut per fer activitats de foment de la música. Estaria bé que, a més a més, presentés les factures per demostrar que les activitats es van dur a terme. Així faria callar el tripartit, i el seu gest s'entendria com una mostra de generositat i no com una admissió de culpa.
