ENRIC MIRAMBELL I BELLOC
Al llarg de la història ha estat constant l'expatriació per fugir de les violències de guerres, de revolucions i persecucions de caire polític o xenòfob o també per buscar millors condicions de vida o simplement per garantir la supervivència. A casa nostra es va viure un trist i dramàtic exili a causa de la terrible guerra que durant prop de tres anys ensangonà el país i va suscitar odis, venjances i tota mena d'enfrontaments. Aquest corrent humà en busca de la frontera per salvar-se de la tràgica situació que amenaçava la integritat i la vida de moltes persones, s'inicià el juliol del 1936 i tingué el seu punt culminant el febrer del 1939. Els protagonistes foren gent de diversa condició i d'ideals polítics oposats. Però uns i altres tots eren habitants de la nostra terra, de la mateixa nacionalitat i, en definitiva, persones humanes, que en realitat és el que compta o el que hauria de comptar.
La nostra ciutat i les comarques més septentrionals de la demarcació varen ser excepcionals testimonis d'aquell trist i perillós deambular, camí de la ratlla fronterera, que representava la seguretat i la protecció. Quan esclatà la revolució i es desfermaren tota mena de violències contra les persones que es consideraven enemigues, procuraren fer-se fonedissos aquells que s'havien significat per la seva activitat política, o simplement per la seva militància o per ser sospitosos de professar una ideologia o unes creences que podien ser objecte de violenta repressió. Els fets demostraren que estaven en perill molts més dels que en un principi ja suposaven que serien víctimes de la nova situació que s'havia creat. Més endavant, quan ja no bastaven els voluntaris per mantenir actius els fronts de guerra i s'inicià la mobilització forçosa de tots els ciutadans d'una determinada edat, aptes per empunyar les armes, s'intensificà el flux humà, camí de la frontera.
La gent que es considerava en perill començaren per restar reclosos en el seu domicili o amagats en cases d'amics que els volguessin acollir. Pensaven que es tractava d'un tempesta d'estiu que podria durar un dies, i que aviat es restabliria la calma. Però ben aviat la cosa es presentà amb tota la virulència i una perspectiva de llarga durada. I aleshores es posà la seguretat personal en la fugida. Però es tractava d'un desplaçament que tenia un gran risc. Impensable sortir del país amb els mitjans de transport normal. Calia emprendre el camí de la muntanya i no pas pels passos fressats dels Pirineus, sinó per camins escabrosos , durs de transitar i no fàcils de reconèixer. I tot sempre a l'aguait de ser descoberts, cosa que podia representar una immediata execució. Calia primer trobar un guia de tota confiança. Equipar-se convenientment per suportar les inclemències climatològiques i la duresa del terreny. Mesurar les forces físiques per superar un viatge ple de dificultats i de perills de tota mena. Contemplats tots els pressupòsits i presa la determinació, enrolar-se en una de les expedicions que, amb tota cautela i no poques precaucions s'estaven organitzant. Pagada la quantitat exigida pel guia, que no era pas poca cosa. I sortir de casa sense infondre sospites.
La marxa s'emprenia de nit i generalment no acabava pas en una sola jornada. Normalment es caminava de nit i durant el dia els fugitius es mantenien quiets i amagats. Després d'un penós peregrinatge i de superar moltes hores d'angoixa i d'incertesa, alguns arribaven al destí desitjat. Però altres fracassaren en el seu intent. Hi hagué qui ho provà dues o tres vegades. Altres després del primer fracàs hi renunciaren. I els que pitjor sort tingueren hi varen perdre la vida o varen ser empresonats. Els que arribaven a terres franceses, sans i estalvis o esgotats i a punt de defallir, s'havien d'enfrontar a altres problemes. Primerament evitar caure en mans d'un gendarme que els obligués a retornar al seu lloc d'origen. No era pas el cas normal, però es podia donar. Després trobar allotjament i mitjans per sobreviure. El que disposava de diners no tenia cap problema. Hi hagué qui marxà ben proveït i també qui tenia algun dipòsit bancari agençat amb anterioritat. Però la major part només portaven algunes pessetes que després de ser canviades per francs, els servissin per cobrir les necessitats més peremptòries. Aviat s'organitzaren serveis per atendre aquests refugiats. Es tractava d'altres també evadits del nostre país, que disposaven de mitjans materials i esperit d'organització i facilitaven préstecs, allotjament i orientació per dirigir-se a la frontera d'Irun per incorporar-se a la que s'anomenava Espanya Nacional, o Espanya de Franco. Però arribats allí no tot resultava tan planer com podien suposar. Podien ser considerats com espies i tenir no pocs problemes. Era precís identificar-se i especialment trobar una persona que avalés el recent arribat. I després comptar amb mitjans de subsistència. Els qui eren funcionaris i podien acreditar-ho tot seguit tenien un lloc de treball com el que havien deixat aquí. Els que portaven suficients diners o tenien solvència per obtenir crèdits bancaris tenien la vida més fàcil. Els que tenien familiars residents en aquella zona, podien trobar acolliment i ser atesos en les seves cases. Els que estaven en edat de ser mobilitzats eren incorporats a l'exèrcit. Alguns que eren molt joves i la seva lleva encara no havia estat cridada, s'enrolaren com a voluntaris, o bé perquè l'ideal els hi portava o senzillament per poder menjar i tenir un sopluig. Els més desvalguts s'havien d'acollir a les prestacions d'"Auxilio Social". Una institució assistencial que s'havia creat per subvenir a tota una colla de necessitats que la situació bèl·lica havia suscitat. I tots a esperar que aviat s'acabés la guerra i que la guanyés en Franco, ja que d'altra manera el retorn a Girona hauria resultat força més complicat si és que l'haguessin tingut possible.
Aquesta és la primera part de l'exili provocat per la nefasta guerra. La setmana que ve recordarem la segona part, tan dura i dramàtica com la primera.
