MIQUEL MARTÍN
L'home que em cita a casa seva ronda la seixantena. Vesteix informal, però amb roba de qualitat, segurament de marca. Duu el cabell arranat i fa flaire de colònia cara. M'encaixa la mà amb fermesa i em convida a seure. Parla buscant la meva complicitat, com si ens coneguéssim de tota la vida, però tot just el conec d'haver coincidit en un parell actes: la presentació d'un llibre meu a la qual jo no el vaig convidar i un esmorzar literari el dia de Sant Jordi.
Miro al meu voltant: una casa de segona residència construïda en un pendent impossible, amb sostres altíssims, quadres abstractes, llums hiperbòlics i vistes de postal. Tinc la sospita que fins i tot les totxanes deuen ser de disseny. M'explica que va triar aquest poble perquè necessita desconnectar del tràfec de la ciutat i la feina i perquè l'Empordà, ja se sap, terra d'artistes i genis, refugi de la gauche divine.
Sé que em vol proposar una feina però encara no m'ha dit de què es tracta. Per fi, potser llegint la inquietud de les meves mans damunt la taula, m'ho explica: vol publicar un llibre sobre "els indrets màgics de l'Empordà" i vol la meva col·laboració per a un dels textos. Em detalla el projecte. Jo faig cara d'interessat i espero que ell parli de les condicions econòmiques, però en comptes d'això em diu: "És que jo amb la dreta d'aquest país no puc". I jo, un xic desconcertat, no sé a quina dreta es refereix: CiU? PP? Bono? Ciudadanos? "Sí, perquè la dreta es pensa que la cultura és un luxe; i la cultura és una necessitat. La cultura no és un mercadeig, és pedagogia", sentencia. Tot plegat, un preàmbul per anunciar-me que la meva col·laboració en el llibre hauria de ser de franc, perquè és una obra que vol defensar el paisatge i els valors culturals, la visió progressista de la societat, el trencament de les barreres elitistes i bla, bla, bla. Li demano si l'editorial que publiqui el llibre també ho farà de franc. Em mira com si li hagués preguntat pel sentit de la vida. "Home, no; però pensa que hi perdrà calés, amb aquesta edició" em diu. "Jo també", li replico.
A partir d'aquí el seu discurs divaga entre la propaganda i els records heroics: que si va militar al PSUC, que si la lluita contra el Règim, que si la cultura no té preu i els intel·lectuals s'han de mullar... Per treure-me'l de sobre, li dic que m'ho pensaré i li diré alguna cosa en breu. Marxo.
A fora, en un aparcament privat de grava, abans d'enfilar la portalada de sortida, hi veig el seu Audi amb una adhesiu de "Salvem l'Empordà" al darrere. Camino lentament i em pregunto en quin moment aquest home es va començar a enganyar a si mateix.
