L'any 1925, Juan Ángel Gómez Alarcón, nascut a Albacete el 1882, arribà a Catalunya, on continuà exercint la carrera judicial (magistrat), primer a Lleida, després a Tarragona i, finalment, a Girona, ciutat en la qual morí el 1971. Gómez Alarcón, a més, conreà, amb gran èxit, l'art dels pinzells i la paleta. Prova d'això és que, el 1930, obtingué l'única medalla de primera classe (en l'apartat de pintura, com cal suposar) que es concedí aquell any a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, després d'haver-hi estat guardonat, en edicions anteriors, amb diverses medalles d'argent i de bronze, tal com Narcís-Jordi Aragó deia en el número 205 de la Revista de Girona, corresponent als mesos de març i abril del 2001, en el seu documentat i excel·lent treball titulat Ferran Rahola Auguet, retratista d'excepció dels catalans a l'exili.

Ferran Rahola (Girona, 1914-Reims,1994), que era el fill primogènit de l'eximi escriptor i historiador Carles Rahola, vilment assassinat pels franquistes, i de Rosa Auguet, fou un col·laborador directe de Pompeu Fabra, en la seva tasca filològica (cal ressaltar que contragué matrimoni amb una filla del Mestre, la Dolors), i es relacionà, a Perpinyà i Montpeller, amb els homes més importants de la política i la intel·lectualitat de casa nostra -exiliats, després de la Guerra Civil, igual que ell-, als quals caricaturitzà (era un magnífic dibuixant), com Juan Ángel Gómez Alarcón (evoco avui la seva figura, ara que tant es parla de recuperar la memòria històrica) i el seu fill, José Gómez Martínez, el prestigiós aquarel·lista, traspassat, també a Girona, el 1996.

I fou, precisament, gràcies a Gómez Martínez, sobre l'art del qual jo havia escrit bastant a la premsa gironina -i vaig, fins i tot, arribar a entrevistar-lo per Ràdio Girona-, amb motiu de les seves exposicions a la ciutat del Ter i l'Onyar dels anys 50 i 60, que vaig conèixer Gómez Alarcón, guanyador d'una de les últimes medalles lliurades pel rei Alfons XIII a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, mercès a la seva obra Paisaje de Borja. L'home (de cabells blancs, un xic ondulats, i d'aspecte intel·lectual), que llavors era ja octogenari, no volia saber res amb els periodistes, malgrat figurar de forma destacada a l'Enciclopedia Espasa. Per això, se'm féu d'allò més difícil obtenir-ne unes declaracions per a la revista Usted (el seu fill se'n mantingué al marge), que foren publicades en el número del mes de setembre del 1964: "Jo ja no sóc d'aquest món. Perdoni que li parli així aquesta mòmia. A més, fa dotze anys que no he agafat un pinzell", s'excusava. Però jo, no donant-me de cap manera per vençut, vaig insistir tant i tant que, al final, vaig aconseguir que Juan Ángel Gómez Alarcón m'expliqués alguna cosa relacionada amb la seva vida artística. I ho féu, "arrencant-li" materialment les paraules de la boca, mentre, ficat al llit, on consumia moltes estones del dia, s'entretenia llegint una novel·leta barata. D'aquesta manera, vaig saber que fou deixeble del cèlebre pintor valencià Muñoz Degrain, que sempre pintà a l'oli, que havia estat amic de Santiago Rusiñol i que prosseguia mantenint una bona amistat amb Picasso, que encara vivia.

Poca cosa més vaig poder extreure'n, de Juan Ángel Gómez Alarcón, raó per la qual no em quedà altre remei que consultar llibres d'art i periòdics antics. I així fou com, per exemple, vaig descobrir que, l'any 1926, la premsa havia publicat ja el seu nom com a guanyador d'un primer premi a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, amb el quadre El barrio de Cubillo, però que després el jurat, fent un pas enrere, fet qualificat d'injust per la mateixa premsa, l'atorgà a un altre artista.

Gómez Alarcón, segons les dades de Ferran Rahola que hi ha al peu de la caricatura del pintor manxec-català (recollides per Narcís-Jordi Aragó en el seu treball periodístic), el 1936 prengué part, amb l'oli titulat Albada, en la mostra Pro-Socors Roig Internacional, celebrada a la Sala Municipal de la Rambla gironina, mostra en la qual també participà Gómez Martínez, qui, per altra banda, col·laboraria, un any més tard, en la exposició organitzada per la Dona de la Reraguarda, mentre feia de professor a l'Escola de Belles Arts de Girona. A part d'això, José Gómez Martínez (al peu de la seva caricatura, el "José" es transforma en Josep, perquè solia expressar-se sovint en català) mostrà les seves aquarel·les ("d'una tècnica personal i peculiar de fragmentació colorista", remarca Ferran Rahola) a diferents llocs de l'Estat espanyol, abans de la Guerra Civil (el gran diari madrileny Ahora d'aquells anys, per cert, reproduí un quadre seu), així com a Perpinyà, durant l'exili, ciutat on ell i el seu pare romangueren del 1939 al 1946. I, un cop hagué retornat a Girona, Gómez Martínez hi exhibí les obres que produïa, com també ho féu a Barcelona, Lleida, Badajoz, etc.

Quan vaig conèixer Juan Ángel Gómez Alarcón, el seu fill tenia, a l'estudi que posseïa al carrer Nou, més de 200 aquarel·les, constituïdes per bellíssimes marines de Sant Feliu de Guíxols, Lloret de Mar i Tossa de Mar, entre d'altres poblacions costaneres, i paisatges no menys bellíssims de les comarques gironines de muntanya. I és que Josep Gómez Martínez, que sempre rebé els més càlids elogis per part de la crítica especialitzada, era una persona que desconeixia el descans. Estava dominat per la droga de la seva vocació artística. Era, en definitiva, un digne successor de Gómez Alarcón, l'il·lustre i guardonat pintor albaceteny, que, des que tornà de l'exili i s'instal·là de nou a la ciutat de Girona, lamentablement se sotmeté, per voluntat pròpia (o no?), al silenci més absolut.