La publicitat també és informació: permet conèixer -o conèixer millor- un producte que pot interessar la gent. Consumim productes de la mateixa manera que consumim notícies. I tan important pot ser, en determinat moment, saber com és i quin preu té aquell producte que necessitem, com saber el resultat del partit del Barça o si la Xina i els Estats Units s'han posat d'acord respecte al canvi climàtic.
Però també la publicitat té un límit. Més per les campanyes -lloc, forma, intensitat- que pel mateix producte anunciat. Hi ha campanyes pensades per posar la informació a l'abast de tothom, i campanyes pensades per fer impactes individuals. Per exemple: una cosa és anar pel carrer i veure una tanca publicitària o posar la tele i que et bombardegin amb vint minuts seguits d'anuncis -en el primer cas no la mires, en el segon te'n vas al vàter o a buscar un refresc-, i una altra és que t'imposen la publicitat a casa, en els teus dominis privats. En els dos referents primers, la publicitat es fa en un mitjà públic, és per a tothom, a l'abast de tothom. Però recentment la publicitat envaeix l'àmbit personal. Primer amb els anuncis a la bústia; ara, també amb trucades -d'un robot!- al telèfon privat. I no serveix de res queixar-se. Una vegada ho vaig fer, tip de treure de la bústia els anuncis d'un consultori odontològic, i la resposta va ser expeditiva: "Si no li agrada, ?denun?ciï'ns". Saben que és inútil. I aquesta transgressió de la intimitat ha de ser sancionable. És inadmissible que violin el meu domicili privat -la bústia també és domicili- per intentar vendre'm un producte. Per això mai no compraré un article que m'anunciïn per telèfon o a la bústia.
