Qui prefereix una revolta?

WIFREDO ESPINA Segurament seria una revolta d'estar per casa. La reacció popular catalana contra una sentència que retalli o anul·li, per inconstitucionals, alguns articles del nou estatut català, a part de fer molt soroll i crispar l'ambient, sobretot el politicomediàtic, potser no arribaria gaire lluny. Principalment, sembla, per tres motius.
Primer. En aquests moments, en què els ciutadans tenen altres prioritats i cal salvar urgentment els mobles de la crisi econòmica, no és gaire realista témer una revolta popular massiva per un text legal -discutit i discutible- que va néixer sense gaires suports a les urnes, sobre el qual hi ha profundes discrepàncies i que més aviat és considerat "cosa de polítics". La sentència pot despertar passions en notables ambients minoritaris -amb una certa capacitat de convocatòria- i en zones de poca demografia. Les grans ciutats, les decisives, se'n mantenen bastant al marge.
Segon. Entre els sectors -més polititzats i sensibilitzats- que criden a la protesta, a la desobediència i a la revolta, hi ha opinions diverses i també del tot enfrontades i contradictòries. Des dels qui advoquen pel respecte íntegre al text de l'Estatut tal com és ara (després dels diferents i successius retalls, tant en seus parlamentàries com en còmplices pactes nocturns a La Moncloa) fins als qui (com Heribert Barrera i altres) preferirien que el Tribunal Constitucional el declarés totalment inconstitucional, ja que això radicalitzaria la protesta i animaria l'independentisme, que en el fons és d'això del que es tracta. Una cosa així com un alzamiento nacional català contra la legalitat vigent.
Tercer. Quan els tres presidents (Zapatero, Montilla i el president honorífic Jordi Pujol) asseguren que es respectarà, "s'acatarà", la sentència, en tot cas, i més enllà de les matisacions i de les formes de protesta que proposen els dos últims (mentre Zapatero demana "acatament" als retalls), poc marge queda per als qui somnien "revoltes". Si en les cimeres polítiques no es vol i en les àmplies bases populars no hi ha entusiasme revolucionari, tot pot quedar en una riuada de gent i de pancartes a la Via Laietana i uns discursos sobiranistes encesos fets lluny dels emblemàtics palaus "de la música" de la burgesia catalana dels Millet i d'altres prohoms fins fa poc intocables. Això desinfla molt l'autocomplaença, el victimisme i les reivindicacions. Atiat o no, des de vés a saber on, ha estat un mal negoci... "dels nostres".
Amb aquests i altres condicionants, qui prefereix la revolta -i tornar a perdre-la- a la resignació a la legalitat vigent, encara que insatisfactòria?