o vull arribar a creure que l'ofici del polític i dels periodistes orgànics sigui mentir, l'ús constant de la metodologia de la fal·làcia per desacreditar a l'adversari. De cap manera vull concloure que la majoria d'articles que s'escriuen estan amarats de mentides, inspirats en l'obediència del partit que alimenta els opinadors i que els polítics potinegen de forma sistemàtica la veritat i falsegen de forma permanent la realitat crua i dura.
L'ofici del mentider professional és enganyar, violar la veritat com a mètode de supervivència, bé sigui per fer mal al proïsme o per aprofitar-se'n per al seu propi interès. Mentir per mentir és d'estults, ja que el perfecte mentider al llarg de la seva vida en diu poques, però formidables; a més la saviesa ancestral aconsella, com a recomanació per a ben mentir, el gaudi d'una execel·lent memòria; qui no en té que no menteixi o s'exposa a fer el ridícul. No és veritat que s'agafi abans un mentider que un coix, malgrat la dita; probablement aquesta dita la va inventar i propagar un bon mentider. Fa anys, en un escrit en aquest diari em vaig fer ressò d'un estudi fet als Estats Units sobre la dificultat per descobrir un bon mentider; era un treball documentat, carregat de proves, on s'assegurava que els botiguers, els advocats i els policies, especialment els dedicats a fer interrogatoris, eren els més preparats per intuir quan una persona mentia o falsejeva una part d'una història. No té cap mèrit descobrir a una persona que diu troles de l'alçada d'un campanar i saber que estem davant d'un mentider; l'important és afirmar-ho d'un mentider sibil·lí i arterós. Els mentiders escandalosos són fàcilment identificables i escarnits per la gent; al meu poble n'hi havia dos de famosos, en Pep Butllofa i la Maria de cal "Embustero".
Les mentides es disfressen d'hipèrboles, d'equívocs mal intencionats, de vulgaritats expressives, de mitges veritats, de sospites, insinuacions, rumors, fer veure que no es diu res i dir molt, de negar l'evidència, d'amnèsies interessades, manipulant una imatge o redactant un missatge confús i esbiaixat. Mil cops repetida una mentida esdevé una veritat. Exemple: els socialistes anuncien que el seu electorat és molt sensible als escàndols de corrupció; és fals, els socialistes han augmentat el nombre de vots fins aconseguir majories absolutes quan més enfangats han estat per la corrupció fins amb delictes tan greus com el GAL.
Dimarts de la setmana passada, dia 17, llegeixo diferents mitjans escrits i em trobo amb aquestes noticies: Enric Sopena afirma que sent repugnància per en Joan Laporta; Joan Ferran del PSC afegeix "en Laporta és un ensenyaculs d'aeroports". José Zaragoza, recollit pel Diari de Girona, denuncia que Artur Mas ha mentit sobre la vinculació de Colom a CDC. Dimecres: Alfredo Pérez Rubacalba, ministre d'Interior, nega haver dit a un diputat del PP, Carlos Floriano, "miro tot el que fas i escolto tot el que dius" tal com afirma el diputat. Rubalcaba assegura que ha dit: "Et miro quan surts a la televisió i t'escolto a la ràdio". El diputat del PP i EstebanGonzález Pons, que hi era present, no opinen igual. El ministre va afegir "seria una estupidesa haver afirmat poc abans a les Corts que no hi havia escoltes il·legals i després en privat reconèixer-ho". Doncs no és cap estupidesa, senyor ministre, perquè hi ha qui en públic fa una declaració i en converses particulars la nega; en això consisteix l'art de mentir.
El mateix dimecres al Parlament Català el diputat de CiU, Fernández Teixidó, explica que per culpa de la LOFCA, que ha posat a zero el deute que tenia l'Estat amb Catalunya, s'han perdut uns vuit milions d'euros i que ja a l'any 2005 es va deixar escapar un milió. Antoni Castells, conseller d'Economia, li respon que efectivament a l'any 2005 es va esfumar un milió, però no pot precisar el que s'ha perdut durant els anys posteriors "No puc saber si aquesta extrapolació és del tot precisa". El conseller d'Economia no sap precisar el deute. De la Vega solemnement afirma: "El PP es posa al costat dels pirates i aprofita el segrest de l'Alakrana amb finalitat electoral". Com si el PSOE no aprofités electoralment el retorn dels segrestats. El cas Alakrana està tot ell farcit de mentides.
Dijous, dia 19, Carod-Rovira declara: "Imagini que el Tribunal Constitucional diu ara que Catalunya no és una nació. I què? Que posin en dubte el que vulguin, el que compta és la voluntat del poble de Catalunya". El 20 de gener del 2006, Carod va escriure a Esquerra Digital el següent: "Som una nació i tenim el dret a decidir! És necessari que el terme "nació" estigui a l'articulat del text, punt clau per acabar amb les arbitrarietats del Govern espanyol de torn. Volem que en el futur no siguin possibles interpretacions malicioses per cap govern. Ningú accepta que la definició de la pròpia identitat la defineixin uns altres. Per això cal que diguem que ja n'hi ha prou, exigim un Estatut sense retallades i que es visualitzi el que hem estat i serem sempre, una nació".
"La cançó de les mentides" diu:
"Aquesta és la cançó, cançó de les mentides, oidà! qui la vulgui sapiguer que se'n vagi a Filipines, oidà!". No cal anar a Filipines.
