L'any vinent, a l'Auditori de Girona, no es perdin l'actuació de Joanjo Bosk i el seu grup. Sé que queden uns mesos, i la memòria és fràgil i trencadissa, però creguin-me que escoltar l'empordanès i el seu grup val la pena. Dissabte passat, al Teatre Jardí de Figueres va presentar el seu darrer disc, En el temple del vent, on visita i fa seves les palpitacions d'un seguit de poetes que canten l'Empordà i, sobretot, la consciència d'home i dona; que han fet dels mots paraules sàvies per endinsar-se amb la cullera dels sentiments, en el nostre interior més pregon.

Joanjo obre el directe amb Fem-nos una llar, de Carme Guash, vol "una casa que pugui dir meva/ que ens doni repòs, que ens doni una treva"; canta, reivindicació de l'espai ideal, on la pau de l'esperit es indiqui que no ens hem equivocat. El grup, amb el pianista Santi Escura, auster, de moviments precisos de cirurgià; Ignasi Bosch, magnífics duets amb la seva guitarra, mà a mà amb l'artista. Pere Martínez al contrabaix i Àngel Abat a la percussió completen la trena.

Bosk, vingut d'un grup històric gironí com Zulo, canta molt bé, modula bé la veu, i compta amb un camí musical propi, que no fa concessions al mercat i la música de consum, sinó que cerca, primer de tot, satisfer la seva pròpia ànsia personal, i després, millorar i engrandir-se en qualitat i sentit musical. Un tema com La huida simbolitza aquest camí propi, amb connotacions de crooner anglosaxó, amb reminiscències d'un Bunbury. Ai, que gran La son, d'Anglada! Escoltin Beatus Ille, del seu admirat Palau i Fabre. El poema La fàbrica de Martí Pol exemplifica la pervivència de l'element reivindicatiu, del món obrer: de l'esperança. Interpreta una versió reeixida del poema de LorcaPequeño vals vienés, musicat amb èxit mundial per Leonard Cohen amb el títol de Take this waltz. Versiona LlachSerrat amb solvència. El seu directe és evocador, amb moments reservats als artistes de talent, que aconsegueixen fer d'un instant, pura màgia i sentiment. "Ens hem venut els somnis, amor!/ Per la calma d'un port", proclama, interpretant els versos de Quima Jaume. Tan cert que fa basarda. Estic segur que l'amic Joanjo sap que no ens redimirem amb la política, amb la religió o amb el futbol. Però sap que si una cosa ens pot fer un xic millors, encara que sigui només una mica, és la poesia. La poesia, companys. Ànima de poeta. Pell fina de creativitat i somni. "Voldria ser de pedra per sentir-me en la terra", diu al poema de Carme Guash, arrencant volutes de sentiments, espais emocionals, i vida. Molta vida.