JOSEP CORNELLÀ I CANALS
Fa dues setmanes. Al vespre, en sortir de la feina, em vaig trobar amb un petit grup de gent, envoltant un noi estès a terra. M'hi vaig apropar i em vaig oferir per si podia ajudar. "Sóc metge", vaig dir, recordant aquella màxima professional que hom és metge durant les vint-i-quatre hores del dia. Pel que em van explicar, el noi havia intentat saltar un obstacle i hauria caigut malament a terra. Havia perdut la consciència i tenia un filet de sang vora l'ull. Li vaig agafar el pols (instintivament) i vaig impedir que el moguessin. Un dels presents ja havia avisat al telèfon de emergències sanitàries, el 061. Jo, una vegada comprovat el pols regular i la respiració tranquil·la, anava intentant parlar amb l'accidentat que, poc a poc, anava entrant en un estat de semiconsciència, molt emboirat el pensament per la patacada. No és que pogués fer gaire res. Però és allò que ens deien a la facultat: un metge, almenys, sempre pot consolar.
Vaig intuir problemes. El noi que parlava amb el 061 no aconseguia explicar la ubicació exacte de l'accident a fi de poder enviar una ambulància. Vaig posar-m'hi. A l'altre costat del telèfon, una veu femenina tenia dificultats per entendre a quin indret ens trobàvem. Li vaig indicar la meva condició de facultatiu, i li vaig demanar que enviessin una ambulància. El noi anava sortint del seu enterboliment mental, i es preguntava on era i què havia passat. Des del 061 em van dir que passaven la trucada a un metge del servei d'emergències. Imagino que les vies telefòniques estaven congestionades, ja que, mentre la trucada seguia en espera, el noi accidentat requeria la meva atenció. Per tant, seguint el que em dictava la consciència, vaig tancar el mòbil i vaig tornar a donar conversa al noi accidentat. Amb aquestes va trucar el mòbil. Una veu masculina es va presentar com a metge del servei 061. Em va preguntar dades sobre la persona accidentada... Tot reiterant la meva condició de professional, li vaig repetir que el que ens calia, en aquell moment, era una ambulància.
Finalment, i per sort de tots plegats, va passar un cotxe de la policia municipal. Es van aturar i amb molta professionalitat, es van fer càrrec de la situació. Com que el noi estava ja conscient i vaig veure com una agent l'anava tranquil·litzant, i li explicava que arribaria una ambulància, em vaig anar retirant. Els agents municipals em van dir que ja se'n responsabilitzaven, i que ja podia marxar tranquil. Així ho vaig fer. Per cert, fins aquell moment, l'ambulància encara no havia arribat.
Pel que vaig saber després, el 061 és un telèfon centralitzat a Barcelona. No és fàcil que, des de la capital, comprenguin la situació d'una cruïlla de carrers en la insignificant Girona. Els mecanismes de centralització, dedueixo, representen un alentiment del servei. Constato que això ja ho dèiem quan el centre era Madrid. Ho continuem dient... I, pel que veig, no sóc l'únic. La propera vegada trucaré al 092, com havia fet tota la vida, tot i que ja m'han advertit que la meva trucada pot ser desviada a la capital...
