Cartes

anys i panys

SANDRO PUIG REGUANT. GIRONA.

Ha començat l´escomesa politico-mediàtica al voltant de l´impost del silenci etern, del qual jo, per la meva edat, sóc quasi a les portes. Serà electoralista tot el que es pugui dir ara, però benvingut si ha de servir per reparar aquesta injustícia. És curiós com les antogòniques posicions dels principals grups polítics catalans es van acostant i si és així, ja es podrien posar d´acord i començar a treballar-hi ara mateix. Ens diuen que no queda temps en aquesta legislatura per abordar aquest tema, però és clar que un dels dos partits serà o formarà part del nou govern en la propera etapa legislativa. Mirin, sóc gran, no sé el que em queda de vida, però demano a aquests polítics que no m´obliguin a viure 5 anys més per poder veure feta realitat la seva promesa. Encara que les propostes electorals tenen una credibilitat molt minsa, els demano que es mullin i em diguin en quin dels 4 anys que durarà la propera legislatura aprovaran la llei. M´agradaria veure-ho o m´obligaran a no morir-me fins al 2014?

Carta a un àngel

Companys i amics del servei d'Urgències del Santa Caterina.

Estimada Loli: Aquí ens tens, els teus companys i amics, tractant d´enllaçar les paraules que amb llàgrimes ens surten de l´ànima, tenim tantes coses a dir-te... però el dolor fa emmudir la nostra veu i ennuvola els nostres pensaments.

Avui la nostàlgia ens visita una altra vegada portant a la memòria el teu record: una gran dona, una dona meravellosa, plena de força, plena de vitalitat, plena de vida. Se´ns fa molt dur continuar treballant al servei sense tu, perquè cada box, cada sala i cada racó ens recorda que ja no ets entre nosaltres. Has marxat i ens has deixat un buit que, avui, només s´emplena de fred. Sens dubte, ja et trobem a faltar, aquest lloc s´ha quedat sord, ja no escoltem els teus riures, ja no olorem la teva aroma... Ja no et veiem entrar per la porta amb el teu millor somriure, amb aquells ulls tan vius, tan innocents i que alhora desprenien tanta força.

Ens agrada pensar que mentre et recordem estaràs viva, ja que la teva essència segueix aquí, mai no te n´aniràs del tot perquè cada batec, cada sospir i cada llàgrima fa que et sentim a prop; el teu valor, l´humor amb què et prenies les coses, el teu esforç per ser cada dia millor persona i millor professional ha quedat plasmat en la nostra memòria per sempre.

Gràcies per fer-nos els diumenges de feina diumenges divertits, gràcies per les teves truites de patates i les teves visites inesperades al servei amb regalets per fer que la guàrdia se´ns passés ràpida, gràcies per ser tan afectuosa, per les teves abraçades, els teus petons, i els teus savis consells, que malgrat la teva curta edat, tan bé ens han anat. Tots t´hem d´agrair tant...

Hi ha coses que mai no acabarem d´entendre... perquè crec que estan fora del nostre abast i això fa que sentim una barreja de ràbia, d´impotència i de culpabilitat. Sabem que si ens estàs veient no voldries sentir-nos tristos, perquè la paraula «tristesa» poques vegades ha estat amiga teva... Sabem que t´alegraria saber que cada vegada que pensem en tu se´ns dibuixa un gran somriure, perquè cada moment compartit amb tu és un raig d´alegria, de bogeria fins i tot de vegades, amb aquell punt de cinisme. Són interminables les anècdotes i moments que has protagonitzat amb nosaltres, sempre el centre d´atenció, l´ànima de les festes, sempre la guinda d´aquest pastís...

Et vas guanyar la millor plaça en el servei d´Urgències del Santa Caterina, la plaça que sempre tindràs al nostre cor, amb això, la mort no té res a fer. T´estimem...

Joan Mateu,

«la dona» i més...

Dolors Cabratosa i Teixidor. SALT.

Per exemple, una moneda, la cara de la qual és una exposició pictòrica d´en Joan a la galeria El Claustre de Girona. La creu de la moneda és un cartell de Temporada Alta, també de Girona.

«Cara»: una exposició que dóna per asseure´s i buscar el silenci tot contemplant aquesta obra que adés es mou brillant com la claror de l´estiu, emocionant com l´esclat de la primavera, pertorbadora com la quietud de l´hivern i amb molts tons colorants de tardor... Singularitza la dona-noia d´orient i d´occident, de diferents maneres i en la quotidianitat més agosarada: ajupida per obrir un calaix; davant d´una aigüera d´esblaimada antigor; baixant amb parsimònia unes escales de fusta de les nostres platges globalitzades; la noia asseguda sense més ni més i potser... mirant cap a l´infinit de manera serena, i a cops dibuixada amb només una part del plàcid rostre; la noia descansant damunt de flonjos sofàs o estirada sobre un fons de plecs que, diria, fotogràfics per la dificultat que deu comportar buscar, amb el pinzell, la realitat bonica. I els cabells de la noia sempre bonics amb tons ocres, blancs, negres, indefinits... fent servir des de teles de considerables dimensions a altres que jo qualificaria de teles de butxaca; fustes amb un deix de nius de corcs que penso has volgut recuperar i plasmar-hi una cosa bonica com la noia rossa o el minúscul autoretrat.

I els peus!...

He fullejat el teu llibre i personatges il·lustres han fet els seus prefacis i t´he vist en una fotografia d´adult i he recordat retalls d´aquella infantesa-adolescència en què t´atabalàvem amb els nostres «sermons» al demanar-te més i més... i tu ens miraves i ens deies que sí, que sí... Aquest sí tan gros que portaves dins i que l´anaves madurant... i que en poc temps ha donat uns fruits impressionants, colpidors, emocionants... Sí, això: «les emocions que dius experimentes en la realització de les teves obres, a través del gran art de la música» i que et serveix per donar títol als teus quadres. Gràcies Joan per aquests moments bonics.

«La creu» d´aquesta moneda és el cartell de Temporada Alta, temporada d´un teatre fornit d´homes i dones meravellosos: joves, grans, grassos i prims... capaços de fer-nos xalar en grans i petits moments de la nostra vida. Però el cartell em provoca unes estranyes sensacions. Sensacions davant una obra d´art que veig cada dia passejant a tort i a dret de la ciutat... i en la qual la protagonista també és la dona-sexe, sota la súbtil figura de fruita estiuenca en un marc frasejat amb mots de frescor, història, ciència i no sé què més... que l´autor, persona-home ha tingut la xamba d´haver guanyat el concurs del cartell de programació teatral Temporada Alta.

Dona-sexe, només?