JORDI DALMAU
la manera més humana de viatjar és anar a peu. Lluny dels conflictes de la velocitat. El caminant es nodreix amb la natura, l'esforç i la represa de la voluntat. Camí, vegetació, altitud, descans, orientació, horari, tot adquireix protagonisme quan hi ha idea d'anar d'excursió. Fer una ruta uneix les persones. Des del diàleg i el silenci. Els pensadors arriben a veure-hi més: l'alliberament per la ruta. El sentit del peregrinatge va néixer així i la nostra mare Europa pot estar cofoia d'haver propiciat rutes, com la del romànic temps del camí de Santiago. Més cap aquí sempre hi ha hagut moviments i associacions que propaguen la idea de ruta com una eina de trobades integrals sobre un fons de camins rurals i amb companyia de paisatges naturals i històrics.
Viatjar no ha pas de ser sempre córrer, transitar precipitadament a la recerca nerviosa d'una oferta per anar a Hawaii. Viatjar també ha de ser buscar plàcidament un fons de paisatges amb persones casolanes en situació de donar i rebre fraternitat. Catalunya és país de caminadors que han fundat i continuat les incomptables entitats excursionistes que tenim. L'excursionisme ha resultat una font de servei a la ciència gràcies a una gent que va fer els primers passos per les nostres rodalies i muntanyes i, senzillament, s'hi varen fixar: Estanislau Vayreda es dedica a la botànica, Domènech i Montaner a l'arquitectura d'aquesta terra, Ventura Gassol recull el cançoner popular, Font i Quer aprofundeix en la botànica, Joaquim Villarrubia es fixa en les papallones i n'esdevé col·leccionista amb 40.000 exemplars, Joan Amades recull llegendes, rondalles i creences i es converteix en personatge mític del costumari català, Miquel Santaló troba en l'excursionisme la base per construir tota la seva ciència de la geografia, Pau Vila, amb tot allò après a les excursions organitza el progrés de tota la geografia, Pompeu Fabra a l'excursionisme troba el camí de l'ordenació de la llengua catalana, Joan Coromines fa culminar la seva obra de filologia catalana gràcies a haver conegut tots els camins d'aquest país. Tots eren excursionistes i se'n varen fer més quan el seu treball els exigia un permanent contacte amb la terra i les persones. L'excursionisme és una prefiguració del que seria després l'obra cultural de la Mancomunitat de Catalunya.
L'excursionisme és un mètode de posar-se en contacte directament amb les identitats del país. Quan s'estava reclòs o vigilat no era permès allò de "tornar als orígens" o "pelegrinar a les fonts" de les identitats de Catalunya, però l'excursionisme era la manera de "sortir". Fer ruta a les muntanyes era una forma de posar joventuts en contacte amb el vertader paisatge nacional, que no ens podien prendre. Era quan el poeta deia en nom de tots "Tinc una pàtria tan petita que la somnio completa".
Actualment hi ha un nou motiu per estar satisfets d'aquella tradició excursionista catalana. Travessen les comarques els Seneders de Gran Recorregut, SGR. Són aquells camins de muntanya senyalitzats, que passen per indrets amb paisatge notable. Els SGR tenen un interès múltiple, excursionístic, turístic i didàctic, amb la simpàtica i familiar pintura blanca i vermella de senyals. Són ja prou coneguts els SGR de Puigcerdà a Montserrat, continuant per Bellprat (Anoia) i seguint fins a Gibraltar. Un altre enllaça Vall d'Aran i Cap de Creus. I tota Europa és una vertadera xarxa de SGR. Aquest és un bon testimoni de l'esperit del Vell Continent que reprèn el desig de la càlida fraternitat per damunt de les fronteres frígides i arcaiques.
