Drama familiar

EMILI PIERA Vaig portar un amic a l'hospital i, després de deixar-lo exposat a proves i sondejos, vaig decidir fer un volt. A la parada de l'autobús hi havia una senyora que feia saltets d'impaciència i em vaig oferir per portar-la. Resulta que era la germana petita d'una noia de la meva colla del 69 (del curs del 69, aclareixo). Des del primer instant es va posar a repassar la situació de tots i cadascun dels membres de la seva família (deixant-se a ella mateixa per al final, no sé si per modèstia o per incrementar l'efecte dramàtic). Es notava que era un mantra que repetia contra els cops de la mala fortuna. La meva amiga, la de la colla, es va casar i la va deixar a ella a càrrec de quatre homes de camp, és a dir, incapaços de fregir un ou o treure llustre a les sabates de diumenge. No és que es tracti de tècniques de difícil domini, és que en tals privilegis xifraven alguns les claus del seu minúscul soldanat. La meva amiga va morir -ja han caigut dos vençuts pel càncer- i el vidu -es lamenta la meva passatgera-, és una mica inútil per anar pel món sol i encara menys per fer que mogui el cul el fill, que ha sortit una mica gandul i que ja té 25 anys i cap ofici, "en això s'assembla al seu oncle, el meu germà petit, que era el més llest però també gandul i per això no va estudiar". Després baixa al seu cercle més íntim. De les seves dues filles, la més gran estudia medicina i la petita no volia estudiar de cap manera, però li agradava pintar ceràmica. "Em va dir que volia dedicar-s'hi i jo dubtava que pogués guanyar-se la vida. La vam ficar en un taller com a aprenent per res i com que vam veure que anava seriosament, la vam matricular en una acadèmia i ara fa cinc anys que exerceix aquesta professió. Jo tenia estudis d'administrativa però vaig haver de criar les filles i quan van fer falta els diners només vaig poder netejar cases". La passatgera celebra que les noies d'ara no es deixin explotar. "Encara que algunes han descobert una sortida: explotar mares i sogres", diu.