CARLES DUARTE I MONTSERRAT
Fa 70 anys de la fi de la Guerra Civil i són moltes les iniciatives que ens conviden, en un saludable exercici de memòria històrica, a retrobar aquells moments dolorosos i a fer-ne una ocasió de reflexió crítica. No es tracta de reviure i reproduir antagonismes atàvics, sinó de comprendre millor la naturalesa d'aquella confrontació i de construir entre tots un escenari on les discrepàncies no tornin a desembocar en odi i violència. La jove i ja prestigiosa editorial A contravent, amb la col·laboració de la Fundació Carles Pi i Sunyer, acaba de publicar un interessantíssim treball d'Eulàlia Pérez i Vallverdú: Fantasmones rojos. La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940). El títol de l'obra ve d'una sèrie de retrats de polítics, intel·lectuals, músics republicans i catalanistes inclosos a la Solidaridad Nacional, nom amb què el 14 de febrer de 1939 va reaparèixer el diari que s'havia anomenat fins aleshores Solidaridad Obrera. Aquell periòdic, que havia passat a ser gestionat pels falangistes, aspirava a convertir-se en la publicació emblemàtica de la cadena de mitjans escrits del Movimiento a Catalunya. En concret, aquest seguit d'articles, concebuts des de l'odi i la rancúnia, constituïen una galeria de personatges als quals els seus autors atribuïen tota mena de misèries i maldats. Entre els redactors d'aquests textos trobem Miguel Utrillo Vidal, testimoni acusatori en el procés de depuració contra Joaquim Folch i Torres, que havia estat director general dels Museus d'Art de Barcelona, o Félix Centeno, autor de la frase: "No sólo tenemos que matar a los rojos, sino a sus hijos". Per les pàgines de Fantasmones rojos van desfilant personalitats com Azaña, Alcalá Zamora, Macià, Companys, Rovira i Virgili, Fabra, RibaCasals. Convé citar-ne alguns fragments representatius de l'escriptura emfàtica i de la voluntat difamatòria que caracteritzaven aquestes columnes, tot i l'afirmació de Luis C. de la Peña: "No vamos, pues, a anatemizar; sino simplemente a informar, impelidos por esta nuestra acendrada vocación periodística, así como por la obligación que tenemos contraída de que en nuestra España resplandece el sol de la verdad". Per exemple, Rafael López Chacón es refereix al president Macià així: "Maciá siguió siendo el veleidoso y versátil politiquillo de menos alcance que un alcalde pedáneo, y que en esta privilegiada tierra española, consiguió aureolar con seniles ambiciones sus últimos momentos de un presuntuoso y ridículo concepto del honor". De Pau Casals Miguel Utrillo escriu: "A partir de la proclamación de la República, Casals obró como un antiespañol perfecto". De Fabra, Utrillo diu: "Era un gran francófilo y, más todavía, un gran anglófilo. O sea un antirromano(...). Sabidas estas cosas, se comprende fácilmente su actuación tortuosa durante el período de la horda rojo-separatista".
