ENRIC MIRAMBELL I BELLOC
En iniciar-se l'any 1939, el front de guerra s'acostava implacablement a les nostres comarques. Fins aquell moment, de la gran tragèdia que des del juliol del 36 afectava el nostre país, a les comarques gironines havíem sofert els excessos revolucionaris dels primers mesos, els bombardeigs aeris o marítims que seguiren després i la marxa al front d'una gran part de la joventut. Altrament els fronts ens quedaven molt lluny. Però ara la situació canviava i la guerra pròpiament dita se'ns acostava de dia en dia. El front de Catalunya s'havia trencat a les darreries del mes de desembre de 1938, i l'avenç de les tropes del general Franco era constant i d'una gran rapidesa. L'exèrcit de la República anava retirant-se cada vegada més en direcció Nord, fins arribar a la frontera francesa. Però no eren només les tropes en retirada les que buscaven el camí de França, sinó una gran massa humana que fugia dels horrors de la guerra o de la por de les possible represàlies.
Girona es troba a seixanta quilòmetres de la frontera, i en el camí de pas per arribar-hi. Aquesta situació geogràfica determinà el drama que va viure la ciutat en els darrers dies del mes de gener i els primers de febrer. La carretera nacional anomenada de Madrid a França, per la Jonquera, avui coneguda com la Nacional II, passava pel mig de Girona. Per tant la ciutat quedava incorporada en l'itinerari que portava a l'exili. Tot i que des de la plaça del Marquès de Camps es podia seguir cap a la Devesa per anar a trobar el pont de la Barca, oficialment el traçat de la carretera era encara per l'interior del recinte urbà. Una part del trànsit de pas seguia utilitzant carrers tan cèntrics com el de Ciutadans, les Ballesteries, la plaça del Vi i el Pont de Pedra.
Durant aquells anys de guerra el trànsit rodat, i especialment el motoritzat s'havia anat reduint fins a quedar gairebé suprimit. La major part dels vehicles havien estat confiscats per les necessitats bèl·liques i les poques persones que havien pogut conservar el seu cotxe o el seu camió no podien circular per la manca de combustible. Especialment en els darrers temps la circulació per les nostres carreteres havia quedat reduïda a la mínima expressió. Un lloc tan transitat com ho era normalment la carretera de Barcelona podia servir de passeig pels vianants, només amb la precaució de vigilar que no s'acostés un dels escassos vehicles que hi circulaven. De sobte aquella quietud s'interrompé. En iniciar-se la darrera dècada del mes de gener es va anar intensificant el trànsit. A mesura que passaven els dies cada vegada la concurrència era més intensa. Fins que arribà un moment en què el pas quedà col·lapsat, obligant a avançar amb dificultat o quedant tota la caravana paralitzada.
El pas de la frontera no era fàcil i no tothom portava els papers arreglats per ser admès al país veí. La visió de la carretera al seu pas per Girona era un espectacle dramàtic. La presència de fugitius s'estenia a tots els àmbits de la població. En els centres oficials s'hi acollien provisionalment els funcionaris dels ministeris respectius, en un intent de mantenir la seva activitat mentre anaven cremant etapes. Les oficines de Correus, d'Hisenda, o les classes de l'Institut es convertiren en habitacle provisional de funcionaris en retirada. Pels carrers de la ciutat es veia tota mena de persones atrafegades en busca de no se sabia ben bé què. Els que tenien famílies ?ami?gues o conegudes entre els habitants de la ciutat hi acudien en busca d'ajut, d'orientació o simplement per poder descansar una nit en un llit i sota un sostre, o si no hi havia llit per a tots, en un matalàs a terra.
En aquella massa de fugitius hi havia tota mena de persones i una gran varietat de vehicles. Militars i civils. Homes i dones. Nens i nenes. Persones que aparentaven distingides i altres que semblaven ?cap?taires. Aquella immensa caravana estava formada per militars i civils. Uns que anaven seguint forçats pels seus caps. Altres que simplement seguien la riuada, sense saber ben bé per què. Els que temien amb bastant fonament patir represàlies per haver-se distingit d'una o altra manera. Per haver ostentat càrrecs de responsabilitat. Per haver perjudicat gent del mateix poble. O simplement pel temor a algú que no els tenia simpatia. Per haver obtingut graduació en l'exèrcit. També hi havia no només persones, sinó famílies enteres que venien evadint-se del front, a mesura que aquest s'anava desplaçant, i en aquesta dramàtica peripècia havien recorregut mig país i havien fet centenars de quilòmetres. Amb mitjans de comunicació més o menys rudimentaris, o simplement caminant. Uns portaven un més o menys gros farcell; altres una maleta; altres arrossegaven animals domèstics; els que disposaven d'un carruatge fins i tot portaven matalassos.
En aquella crucial circumstància, també hi hagué qui, per no haver fet cap mal a ningú, i només haver professat una ideologia, confiava que no li havia de passar res, i innocentment es quedà a casa. Semblantment a com havia ocorregut el 1936, també el 1939 alguns d'aquests ciutadans hagueren de patir processos, presó, i fins i tot perdre la vida.
A les molèsties d'aquest èxode s'hi afegia el perill del bombardeig aeri. En els moments de més concentració de fugitius als carrers de Girona, no es produí cap incursió dels bombarders sobre la ciutat. Els intensos bombardeigs aquí arribaren la setmana següent, la immediatament anterior a l'entrada de les tropes nacionals. Pe?rò els que seguien camí de la frontera sí que hagueren de suportar els atacs de l'aviació per les terres de l'Empordà. Quan es facilità el pas de la frontera s'anà alleugerint aquella corrua de fugitius, i els nostres carrers retornaren a la quietud, una quietud expectant i imbuïda del temor al que podria passar en els darrers moments de la contesa.
El futur de tota aquella gent que aquells dies de gener va passar per la nostra ciutat va ser molt divers. Uns retornaren, més o menys aviat. Altres s'instal·laren definitivament a la Catalunya francesa. Altres emigraren a diversos països, especialment a l'Amèrica de llengua castellana. Altres foren deportats a treballar a Alemanya. Els que pitjor ho passaren foren els que anaren a parar en camps d'extermini on perderen la vida o en sortiren extenuats.
Exiliats de 1936 i de 1939, trista conseqüència d'una guerra fratricida. Que aquest record ens estimuli a treballar intensament per la pau i la concòrdia.
