FRANCESC CRUANYES
Tampoc sabria concretar: orgull personal, orgull col·lectiu? Quan el plural complau de la dreta a l'esquerra queden poques escletxes per al corporativisme. Catalunya és transversal i, aquest ofici, també. Per tant, orgull nacional, orgull sobirà.
Si alguna cosa té d'envejable aquest país és la gamma ufana de grisos. A cavall del blanc i del negre hi ha tot de sensibilitats. Tot d'una, però, ens posem d'acord. El pare i la mare divorciats s'avenen: els fills són matèria sagrada. Matèria i esperit, futur, consol, salut, esperança. L'editorial conjunt de la totalitat dels diaris catalans no sucursals ve a ser com aquella màxima literaturitzada per Rabindranath Tagore: "Cada infant, en néixer, ens porta el missatge que Déu no ha perdut l'esperança en els homes". Els polítics discutiran si el text és l'epíleg o el pròleg de l'Oda a Espanya de Maragall. Que discuteixin els polítics! I que facin... La veu de paper ja ha escrit les absoltes del funeral de l'esterilitat constitucional.
Si dotze capçaleres distants s'han posat d'acord per defensar una causa bàsica, per què no haurien de fer la mateixa cosa els elegits que cobren per preservar la dignitat? Quan la dignitat s'expressa en forma d'editorial plural, no se senten desautoritzats els trànsfugues de la pàtria?
És molt gros. Això que ha passat és el més gran que s'ha verbalitzat en la història de la concòrdia. Serveix per recuperar les unitats, serveix per donar sentit a l'exercici dels informadors, últimament massa abocats a la dèria individual i consumista. Quin orgull, dir-se periodista quan reneix el miratge del quart poder! Ni judicialització ni instrumentalització de la política. La premsa al servei dels mots esgarriats, la redacció a mercè del sentiment comú, la intel·ligència, la necessitat. De nou, no som ni comerciants ni propagandistes. Periodistes! Això és, catalitzadors de pensament.
