L'esperança demana molt poc per sostenir-se: per exemple, que unes quantes famílies acullin uns nens sahrauís de vacances o els adoptin i custodiïn temporalment. O llegir l'article No te vayas de Rosa Montero i percebre un dolor molt vell, canalitzat sàviament, per dir-nos que si la sahrauí Aminatu Haidar es va posar en vaga de fam a Lanzarote no va ser ni per un passaport ni per qualsevol altre embull consular o matèria d'asil, sinó per cridar l'atenció. M'agrada que Cayo Lara hagi visitat la vaguista i també que es recordi dels drets del poble sahrauí Rosa Díez, la dignitat no pot ser patrimoni de ningú, cal guanyar-se-la.
Fa trenta-cinc anys teníem moltes ganes de viure, de sortir corrent "darrere els diners i la carn", de salvar-nos del tirà malalt i encara amenaçador i de ser lliures, guapos i europeus. Amb targeta de crèdit. És comprensible que no prestéssim molta atenció als últims actes d'un drama imperial d'opereta, ni a la Marxa Verda d'uns desesperats als qui s'oferia alguna cosa a guanyar, ni al llunyà i petit soroll militar que esmorteïen les arenes del Sàhara. Força mili que havíem fet.
En aquests trenta-cinc anys, la República Àrab Sahrauí Democràtica s'ha dedicat a cridar l'atenció: primer amb aquest gueto de Varsòvia amb gel·labes que és Tindouf. Amb cops de mà i escaramusses en territoris vagament alliberats perquè són hostils fins i tot per a un escorpí. Sempre amb maniobres polítiques i diplomàtiques i els ulls posats en unes Nacions Unides que encara no han estat capaces d'imposar al sàtrapa de Rabat el referèndum que van anunciar. Ara els sahrauís prefereixen les accions civils, pacífiques, en la seva pròpia terra al preu de la llibertat o de la integritat, en una espècie de martiri atenuat que a vegades perd els atenuants. Com que els nostres governs d'ara i d'abans no semblen poder desfer-se dels compromisos amb el veí marroquí, ens toca actuar als ciutadans.
