És plausible perseguir el delicte allà on es produeixi, però les delicades fronteres entre la seguretat i el dret a la intimitat poden vulnerar-se simplement amb una miqueta més d'entusiasme per la persecució del delicte i un petit oblit dels drets de privacitat del ciutadà.

Internet és un lloc públic, però que un policia estigui al corrent de si des de casa meva em connecto a pàgines de turisme, de literatura o vaig a la recerca de pornografia, o m'estic documentant sobre les dictadures americanes és una cosa que, en principi, no m'agrada. Internet és un lloc públic, però també el carrer és un lloc públic i resultaria inadmissible que hi hagués un procediment pel qual la policia s'assabentés de quan entro en uns grans magatzems, un hotel o una botiga especialitzada en formatges. Tot això, sense cap mandat judicial, i només per veure si pesquem algú que, de sobte, treu una escopeta de canons retallats i atraca una joieria o es copia una pel·lícula que, per cert, es venen a cinc euros al carrer, davant dels nassos de la policia, sense que moguin un dit per detenir el desgraciat mercader.

Està bé que lluitem per preservar els drets d'autor -jo sóc autor i soci de l'SGAE- però sense destrossar les llibertats individuals. Està bé que intentem caçar el ratolí, però sense trencar la cristalleria de Bohèmia, regal de noces, que prou peces li falten ara amb Sitel i sense Sitel. Compte amb el frenesí en la persecució del delicte, no es desperti el totalitari que tots portem dins i que s'excita molt quan té la possibilitat de legislar. Posar portes al camp i a Internet és difícil, però si deixen anar la mà poden propinar un cop de peu a la porta de casa nostra.