Ahir es va conèixer que Salt té 138 persones que necessiten un sostre i 786 més en situació vulnerable. Fa uns dies, es va saber que a Girona el nombre de persones que viuen al carrer ha passat de 60 a 210 en només un any. Càrites de Figueres rep entre 7 i 10 nous casos cada dia derivats de l'Ajuntament. Algunes situacions personals són dramàtiques. En molts casos, perdre de l'ocupació sol ser la primera baula d'una cadena que acaba amb un ciutadà dormint sobre un cartró dintre d'un caixer automàtic. L'atur sol provocar una crisi familiar, l'abandonament de la llar i, al final, el trist títol de "sense sostre". No debades, el 85 per cent d'aquest col·lectiu és masculí; tres de cada quatre són espanyols i la seva edat oscil·la entre els 30 i els 50 anys. Ciutadans que fa només uns mesos gaudien d'una vida normal però s'han quedat sense llar són avui objecte de les atencions de diferents col·lectius socials i, per descomptat, de les llars d'acollida, que des de fa ja temps s'han vist desbordades tant en espai físic com en recursos. La proximitat del Nadal dóna a aquest col·lectiu una major visibilitat, però no tot pot quedar en els gestos que se solen produir per aquestes dates. Per al conjunt de la societat i per als poders públics, el desafiament consisteix a posar els mitjans al seu abast perquè ningú quedi en situació de desemparament i perquè els qui han caigut puguin aixecar-se. No és una tasca senzilla, ja que l'assistència sempre és un recurs provisional que només soluciona les coses a curt termini. Cal activar de manera ferma l'economia real perquè situacions tan extremes puguin eradicar-se. La crisi condueix a condicions d'exclusió de les quals ningú, ni tan sols els qui se senten millor parapetats, n'està lliure. I reduir aquest fenomen a una estadística manejable suposaria una patètica mostra d'egoisme social. Una societat democràtica no pot permetre's acceptar que hi hagi persones sense sostre.