Hi ha personatges egòlatres, megalòmans o manipuladors que han passat a la història per les seves ànsies de poder i diners. Cèsar Borgia, ("o Cèsar o res"), inspirà El Príncep de Maquiavel, que sotmetia l'ètica a la política. Robespierre va dir que el terror era "l'emanació de la virtut". Rasputín fou un símbol de maldat a la Rússia de l'últim tsar... La llista seria interminable.
Al costat d'aquests prohoms hi ha una caterva d'actors secundaris sovint oblidats. Entre ells fa patxoca la figura de Parvus (petitó, del llatí), pseudònim d'Alexander Gelfand, (1869-1924), un revolucionari rus que s'havia enriquit gràcies al tràfic d'armes. L'abril de 1917, Lenin va acceptar-lo com a organitzador, en conxorxa amb els serveis secrets, del viatge en tren de Berna a Petrograd, travessant Alemanya, per anar a encapçalar la Revolució. Una vegada en el poder, Lenin va denegar l'entrada a Rússia al "mercader de la Revolució".
A hores d'ara, a fora i a dins de les nostres institucions, es troben mesquins imitadors d'aquell Parvus que no li arriben a la sola de la sabata. Uns són petits actors coberts d'oripell, abanderats del patriotisme, infiltrats en el teixit institucional, des del cim del Puigmal fins al carrer Robadors (quin nom més adient!), i dedicats en cos i ànima a una causa, la seva particular, disfressada d'amor al país. Es creuen impunes quan emulen els pispes més avesats en desviar diners públics cap a les seves butxaques. Són mercaders convertits en saquejadors de temples.
Aquests aprofitats comparteixen cambra i llit amb petits còmics que no gaudeixen del poder: paràsits jubilats prematurament, rendistes de fortunes familiars o ganduls de professió. Són gent sense ofici ni benefici dedicats a salvar al poble d'imaginàries corrupteles. En el seu desvari calumnien governants atribuint-los malifetes a dojo que segurament ells farien sense parpellejar i es riuen del mort i del qui el vetlla. Amb fesomia de carronyaires, no tenen escrúpols per dictaminar que ningú està lliure de culpa quan exerceix una activitat política.
Aquests fariseus justiciers, faroners mediocres, carrinclons intrigants de saló i bocamolls de tertúlia de cridaires, juguen a daus amb vides i hisendes del proïsme per encobrir interessos inconfessables. Són mercaders de la infàmia, propagada com la veritat revelada.
Uns i altres es mereixen una contundent reprovació popular que, amb les accions legals oportunes, els portin a la garjola per estafadors els uns i difamadors els altres.
A qui em refereixo? Bé, que cadascú posi noms i cognoms.
